Qui ho havia de dir!

Campionats de Catalunya d'Orientació

2012-01-08T22:36:00.009+01:00

19 Novembre 2011

Fang, dies de pluja, bons terrenys, bons traçats i bona companyia en els

Campionats de Catalunya d'Orientació

Els campionats de Catalunya d'orientació aquest any van estar organitzats pel Club dels Aligots, els quals ho tenien tot controlat fins a l'últim detall, la veritat és que la organització va ser excel·lent i l'ambient com sempre molt acollidor i agradable.

Pel que fa a la meva categoria D21A, el nivell tècnic va ser una mica més complicat que de costum i els traçats bastant ben pensats, cosa que em va agradar força i malgrat tot el que havia plogut i el fang que hi arribava a haver, vam poder gaudir d'unes bones curses en uns bons terrenys, es veu que feia molts anys que el riu no baixava tant plè com el vam veure als campionats.

El primer dia en la cursa de mitja distància m'ho vaig prendre amb calma, sense intentar correr més del que em permet la tècnica, i el resultat va ser força bò, subcampiona de Catalunya en mitja distàndia a D21A, si és pot dir així, el segon dia en la cursa de llarga distància, vaig tenir un error greu que em va fer baixar algunes posicions.

Pel que fa a la resta del Club, també hi va haver molts bons resultats i la gent va quedar molt contenta, també va ser un cap de setmana molt bonic, vam assistir als campionats 12 persones i ens vam allotjar en bungalows per fer una mica d'ambient, a part vam aprofitar per sortir una estona a sopar i prendre alguna cosa, vam compartir bons moments i ens vam divertir molt.

Cap de setmana del que ens vam endur bones sensacions, tant dels traçats com de les curses, com dels mapes, com de l'ambient de grup, un cap de setmana en bona posició!

Fins la propera!

La mola de Colldejou

2011-11-03T18:01:00.001+01:00

Aquest dilluns, el Josep Lluís i jo ens vam aventurar a fer una petita ruta per passar el matí. El pla consistia en pujar la mola de Colldejou, fins a la cova. Travessar-la. Baixar el ràpel de l’altra banda de la cova, i retornar fins al poble.

Una hora i mitja vam trigar fins a la cova. Allí un bon esmorzar per agafar forces. El dia estava nuvolot, però va aguantar be. Una parella que baixava des de dalt no trobava el camí de tornada. Els va costar quasi vint minuts trobar-lo. Amb la panxa plena, ens posem els frontals i cap dins. La cova no te cap misteri i es passa be, a excepció de dos passos que t’has de fer una mica petit. Aviat veiem llum. La sortida ja es a prop.

Ens fem quatre fotos i muntem el ràpel. Uns divuit metres hi deu haver. Baixem sense problemes, recollim l’equip i recuperem el camí que ens porta de nou cap a Colldejou. Tot plegat unes quatre hores. Per celebrar-ho, fem un cervesa al bar del poble i donem per acabada l’aventura. Un altra per explicar.

De Madrid al cielo

2011-11-03T17:57:00.002+01:00

Aquest cap de setmana, l’últim d’octubre, es va disputar la última prova de lliga espanyola d’enguany. L’escenari va ser a Madrid, a la casa de campo. Teníem curiositat per veure com seria una cursa en un parc tant gran.

Dissabte es va diputar la llarga distància. Un terreny molt ràpid i una cursa molt física van marcar la prova. La mitja distancia de diumenge no va canviar gaire, tot i que em va agradar una mica més. Ràpida i física, però amb més canvis de direcció i una mica més tècnica.

A mi i a la Teresa no ens va anar gaire be el cap de setmana. Encara hem de millorar bastant. Un altra cap de setmana d’orientació on s’ha de destacar els xampinyons gegants a la planxa i la truita en patata que ens vam fotre al “meson del champiñon” i al “mesón de la tortilla” respectivament. No ho oblidarem.

Rogaining del vi, returns

2011-10-25T19:25:00.004+02:00

Aquest dissabte vam participar al rogaining del vi. El tema dels rogainings no es una cosa que ens apassioni, però com que l’any passat ja hi vam participar en aquest, i a més cau per aquí a prop, doncs ens va fer gràcia repetir.

Aquest cop el centre de competició es trobava a Pontons, a una hora en cotxe. Quan arribem recollim el dorsal, la bossa d’obsequis, i ens preparem. Trobem molts coneguts del club. El Marcel, la Loli i la Judit, el Sergi i tota la colla... A les 11:30 el briefing i a les 11:45, ens donen el mapa i comencem a traçar el planning de fites que farem. Hem de mirar de trobar les màximes possibles i les de més puntuació, durant un total de 6 hores.

A les 12 donen la sortida. Durant les primeres fites anem força be. Portem un ritme bo, fins i tot per sobre de les expectatives. Les fites les trobem amb rapidesa i sense perdre gaire temps. Però la cosa canvia a les tres hores de cursa. El cansament comença a aparèixer, i sobretot les cames comencen a fer figa. A partir d’aquí fem els trams caminant. Tot i amb això complim el planning que havíem fet al inici, i a sobre encara en fem alguna mes de no prevista.

Amb 5h 50 minuts arribem a meta. Tothom ja va arribant. Sempre hi ha els que apuren fins al final. 117 punts amb un total de 22 fites. Deu n’hi dor. Ens alimentem i recuperem forces. Després de canviar-nos anem al sopar que ens ha preparat la organització. Mentre sopem surten els resultats. Hem quedat en 7è lloc de 29. Hem millorat la desena posició de l’any passat. Crec que la clau ha sigut amb l’estratègia. Llàstima que el físic no acompanyi.
Molt cansats tornem cap a casa. Ha estat un bon entrenament físic. Veurem si repetim l’any que be.

Els dos dies d'Osona

2011-10-05T20:42:00.000+02:00

El 1 i 2 d’octubre vam tornar a tenir cap de setmana orientador. Aquest cop el club va muntar el quarter general a Roda de Ter. Disset persones vam ocupar quasi per complet una casa rural del poble.

Dissabte es disputava la tant esperada prova de relleus a Sant Martí Sescorts. El to festiu d’aquest prova fa que molts clubs anessin disfressats. La sortida com sempre tot un espectacle. Al club es van fer diferents equips. El més destacats els junior del club que van ocupar les tres primeres places de la categoria infantil. El podi va ser completament del Montsant.

Jo formava trio amb l’Edu i el Sebas. Vaig córrer la segona posta i crec que es de lo pitjor que he corregut aquest any. El cap no estava on havia d’estar i això es va notar i molt. Les 4 primeres balises, fites fàcils, vaig trigar uns tres quarts d’hora. De fet no vaig entrar en el mapa en cap moment, i no va ser fins a l’última part de la cursa, després de passar per la fita vista, que no vaig començar a afinar una mica.

Per la seva part la Teresa feia parella amb la Judit. Els hi faltava una component, i van convèncer a la Sara del Farra-O perquè completes l’equip. Tot i estar fora de competició lo important era disfrutar de la festa.

Per completar el cap de setmana, diumenge es corria una mitja distància a l’esquirol, on es celebrava la fira del llibre. El mapa estava fet per l’Edu i hi havia alguna zona que tenia detalls interessants. Tot i així el traçat era una mica llarg, amb molts bucles i canvis de direcció. Cursa dolenta per mi, com ja ve sent habitual, i la Teresa va fer un error en targeta que encara no s’explica. Un cap de setmana una mica desastrós.

D’aquí dos setmanes el club organitza una mitja a la Mussara. Esperem que tot surti be.

Curs d'orientació

2011-09-27T22:45:00.000+02:00

El divendres 23 de setembre, la Teresa i jo vam assistir al curs d’orientació de competició que feia el Benet a Badalona. Anàvem amb expectatives per veure que ens explicaven de nou, i la veritat es que no ens va defraudar. Hi havia alguna cosa que ja teníem present però vam aprendre conceptes i tècniques que de ben segur que ens serviran.
El curs es va completar l’endemà amb una part pràctica amb dos recorreguts en dos mapes, fets expressament per l’ocasió. Les localitats de la Virreina i de Sant Fost de Campsentelles van ser l’escenari per posar en pràctica la teoria.
Felicitar al Benet per la iniciativa i per la feina. Tot el que sigui continuar aprenent sempre s’agraeix.

Lliga espanyola a Petrer

2011-09-20T17:24:00.000+02:00

El cap de setmana del 17 i 18 de setembre, tocava lliga espanyola a Petrer, prop d’Alacant. Divendres la Teresa i jo ja vam baixar cap allà baix. Vam arribar a l’hora justa per sopar una mica, i després al “suelo duro” a descansar. Teníem un gran cap de setmana per endavant.

Dissabte es disputava la prova de mitja distància al Xorret de Catí. Un repte important ja que és la modalitat més tècnica. Vaig començar la cursa molt desconcentrat. A la fita 4 vaig llençar la cursa en cometre un error greu (vaig sortir a per la 6 en comptes de la 5). Vaig perdre 10 minuts. Tot i això la resta de fites vaig anar força be. Tot i l’error vaig tenir bones sensacions.

La Teresa va fer una cursa magnífica i va quedar en cinquè lloc. La primera catalana en la sana rivalitat particular que te amb les noies de 21A i Èlit.

Per la tarda vam anar a veure la cursa esprint que es feia pels carrers de Petrer, tot veient la part vella amb el castell i l’església. A la nit a sopar amb el Sebas, Isa i Família.

Diumenge tocava llarga distància, aquest cop per la zona de l’ermita de Catí. Vaig començar la cursa molt concentrat. A la segona fita ja hi havia la tirada llarga. Deu n’hi dor. Anava de punta a punta de l mapa. Em vaig notar cansat però vaig aguantar be. Vaig anar fent les fites sense perdre gaire temps. A l’últim troç em vaig adonar que faria un bon temps. Finalment 1:38:58.

La Teresa va patir una mica més i va fer algun error. Tot i això va acabar amb un temps de 1:34:33, en la sisena posició. Va anar d’un pel que no queda tercera del global dels dos dies. Llàstima!!

Poc a poc anem pujant el nivell, però encara ens queda molt. A veure les següents curses.

Ultrallarga distancia

2011-09-14T21:44:00.000+02:00

L’onze de setembre, el dia de la diada, es va disputar el campionat de Catalunya de ultrallarga distància. L’escenari era al Turó d’Armadans i la zona de les roques encantades, prop de l’ermita de la Salut, entre Rupit i Sant Feliu de Pallerols.

La Teresa, la Judit i jo, en un cotxe, i l’Enric, el Gerard, la Núria i la Roser en un altre, vam sortir d’hora de Tarragona. Ens esperaven unes tres hores de viatge.

El primer en sortir vaig ser jo. Les primeres fites van anar molt be i vaig entrar de seguida en el mapa. Bàsicament un terreny de fagedes, molt net on podies córrer força ràpid. Una cursa molt física i força dura, el cansament va anar apareixent poc a poc. A mitja cursa pujades i baixades continues i amb força desnivell. La última part del circuit, la zona de les roques encantades, va ser la més tècnica i la més bonica, on vaig haver d’anar més en compte de no fallar. Al final vaig acabar en cinquena posició amb un temps de 1:57:33. Primera cursa d’aquest any, en categoria H35, que no vaig fer cap error greu. Això em va permetre pujar en la classificació. La veritat es que molt content. Ja tocava!!!

Pel que fa a la Teresa també li va anar be. Continuant en la línea de l’última prova a la Quillane, va aconseguir el quart lloc de la seva categoria, només a 2 minuts de la tercera, demostrant continuïtat en els resultats.

Ara el pròxim repte serà el cap de setmana que be. Lliga espanyola a Petrer, Alacant. Esperem que continuïn els bons resultats.

Barrancs per Benasque

2011-08-30T16:00:00.019+02:00

El 27 i 28 d’agost tocava cap de setmana barranquista. Vam escollir la zona de Benasque. Així que divendres, el Siscu, la Teresa i jo, ja vam emprendre la marxa cap a la vall.

Avui dissabte tenim la idea de fer les 12 cascades de Liri. Ens despertem de bon matí. Fa molt de fred. Després d’esmorzar anem direcció al poble de Liri. En un revolt de la carretera, on hi ha una cascada i un molí vell, deixem el cotxe. Mentre ens canviem arriba un grup de Madrid que també ha vingut a passar el cap de setmana per aquí dalt. Fem 4 passes i comencem el descens.

El primer tram de barranc està composat per 7 ràpels d’entre 6 i 12 metres. L’aigua està molt freda. Sort que no ens hem de mullar gaire. El tram s’acaba amb un petit tobogan que dona pas a una zona oberta on es podria deixar el barranc. Nosaltres continuem i entrem al segon tram. En aquesta part venen els ràpels més llargs, d’entre 12 i 20 metres, i potser la part més bonica del barranc. Fem els 5 ràpels que ens queden i acabem. El camí de retorn ens porta al cementiri de Castejon de Sos, just al costat d’uns camps on aterrissen els parapents.

Per la tarda visitem Benasque, i sopem per allí. Demà més.

El diumenge al matí no fa tant de fred. Avui farem l’aigüeta de Barbaruens. Enprenem la marxa direcció Seira, i d’allí ens desviem cap al poble de Barbaruens. A mig camí, abans d’arribar-hi trobem una señal que posa 16t. D’aquí surt una pista, en mal estat, que podrem seguir una mica fins a poder aparcar. Allí ens trobem un parell de navarresos, que ens acompanyaran durant tot el recorregut. Carreguem els trastos i comencem l’aproximació. Travessarem el “puente de la Saca” i seguirem el caminet durant quasi una hora, travessant un parell de riuets, fins arribar al començament del barranc.

El primer tram està ple de salts i tobogans. L’aigua està molt freda. Porto posada hasta la caputxa del neoprè. Trobem un troc entravessat al mig on ens fem la foto de rigor. Continuem i arribem al primer ràpel de 12 metres, que es pot saltar. A partir d’aquí venen tres ràpels més, que donen pas al tram final on caminem pel riu entre parets estretes i altes. Sortim del barranc i agafem el caminet que ens torna fins al “puente de la Saca”. Aquí hi ha una llançadora, que degut al poc cabal que baixa es aconsellable no fer. Tornem cap al cotxe i arrepleguem trastos.

Cap de setmana interessant on em descobert una zona, que per nosaltres, pel que fa als barrancs, encara era desconeguda. Potser serà la última sortida de la temporada. Ja veurem...

WOC 2011

2011-08-24T17:57:00.000+02:00

Del 14 al 20 d’agost es van celebrar els campionats del mon d’Orientació (WOC) a la Savoia Francesa. El centre neuràlgic de la competició es trobava a le Feclaz, un poblet de muntanya a prop de Chambèry i Aix les bains. 10 persones del club vam llogar una casa a Le Revard, molt a prop de Le Feclaz, i des d’on es veia el Montblanc perfectament. Per fi havia arribat el moment. La Teresa i jo feia mesos que ho esperàvem.

Paral•lelament al WOC es celebrava el O’Festival. Aquest son una sèrie de curses per la gent que no participa al WOC, i que permeten córrer en els mateixos terrenys on es celebren els campionats.

Els dos primers dies vam córrer a St François de Sales, en modalitat llarga distància, als mateixos terrenys on s’havien celebrat les qualificacions de mitja i llarga distància del WOC els dies anteriors. Uns terrenys molt tècnics, no gaire desnivellats i una mica desagraïts, ja que el terra estava compost en gran mesura per pedres cobertes de molsa, força perilloses, i que feien disminuir molt la velocitat de cursa, provocant que utilitzessis petits camins com alternativa. A més la pluja va fer acte de presència, la qual cosa encara dificultava més les curses.

Per les tardes aprofitàvem per fer una mica de Turisme. Chambèry, Aix les Bains i el bonic poblet de Annecy, amb els seus canals al estil Venècia.

El tercer dia no teníem cursa. La raó es que es celebrava la qualificació i la final de la modalitat sprint del WOC. Així doncs per la tarda vam baixar a Chambèry per veure la final sprint, pels carrerons de la part vella. La cursa de les noies la vam veure asseguts des d’una creperia, on passaven per davant nostre, just després de fer canvi de mapa, mentre de fons veiem la pantalla del centre de competició. La cursa dels nois la vam veure des de la plaça, en el mateix centre de competició. Tot un espectacle.

Dimecres es tornaven a reprendre les competicions. Cursa de mitja distància on l’escenari va ser a Crolles-Revard. Tot i el canvi de lloc, el terreny no va canviar gaire. Molt tècnic, molt brut i poc practicable, els camins tornaven a ser una bona alternativa. Per la tarda vam anar a veure la final de llarga distància del WOC, a la Feclaz. Tenien el xiringuito molt ben muntat. Els corredors portaven un GPS de manera que els podies seguir a través de la pantalla gegant, a mitja cursa els feien passar per la zona de públic, i en algunes fites hi havia càmeres per poder-los veure en directe al mig del bosc. El terreny on corrien era el mateix on nosaltres correríem l’endemà, i veient les imatges per pantalla em va semblar que la cosa pintava be. El que més em va impressionar va ser el guanyador d’homes, el Thierry Gueorgiou.

Dijous tocava llarga distància. La última que corríem d’aquesta modalitat. Els terrenys, on havien corregut els cracks el dia anterior. Hi havia força expectatives, i no van decebre. Bosc blanc de veritat, en el que pots córrer. Ja era hora!! Sembla que havien reservat els millors terrenys pel final. Vaig anar encadenant una fita darrera l’altre. Em sentia força còmode. Al arribar a la fita 8, just al començament de la part més tècnica del mapa, vaig tenir un error de quasi mitja hora. Aquest fita se’m va entravessar. A partir d’aquí la cosa va a tornar a anar be, tot i que en la part més tècnica vaig haver de reduir molt la velocitat de cursa. Tot i fer un temps discret, em quedo amb les sensacions i amb la qualitat dels terrenys.
Per les nits, a la casa, s’improvisaven guerres de coixins entre el pis de dalt i el de baix. Mare de Deu quins crits. Encara no se com no van aparèixer els gendarmes. Fins i tot un dia es va muntar una disco-fiesta. Els amos de la casa, que vivien al costat, devien flipar.

Divendres vam córrer la penúltima cursa, una mitja distància. Tot i que la prova es va disputar a la Feclaz, es va utilitzar una part del mapa que tornava a recordar els primers dies. Terreny tècnic i molt brut. Els camins van tornar a ser els protagonistes. Per la tarda no ens vam voler perdre la final de mitja distància. Després de muntar una mena d’envelat per protegir-nos del sol, vam veure l’espectacle de la cursa. Thierry Gueorgiou va tornar a guanyar en la modalitat d’homes. Quina màquina!!
Per la nit, i aprofitant que teníem mapa del poblet de la Revard, on estàvem allotjats, vam improvisar un cursa per equips amb els integrants del club.

Dissabte, últim dia. Cursa de mitja distància en el mapa on es va córrer ahir la final. Un altre cop els terrenys no van decebre, al igual que la llarga distància. Bosc molt net i molt tècnic. En les fites 3 i 4 vaig perdre la concentració, i vaig trigar quasi mitja hora entre les dues. A partir d’aquí la cosa va anar be. Quan vaig entrar a la part més tècnica del mapa, vaig haver de reduir molt la velocitat. Molts trams anava caminat, això hem va permetre trobar la resta de fites sense problemes. Un altre cop un temps discret, però molt bones sensacions.

Després de dinar vam anar a veure els relleus del WOC, última prova. Primer va tocar a els noies. La cursa va ser força igualada i fins al tercer relleu no es va decidir. Sueques, Fineses i Cheques van arribar al sprint amb només 2 segons de diferencia. Després de quasi una hora i tres quarts, la cursa es decidia en els últims metres. Quina emoció!! Minna Kauppi va ser la més ràpida i donava el triomf a Finlàndia, deixant República Txeca i Suècia, en segon i tercer lloc respectivament.

El relleu dels homes no va ser menys, i també va estar igualat durant tota la cursa. Però en el tercer relleu, Thierry Gueorgiou va obrir forat i va donar la victòria als francesos. Aquest home es un monstre. Les tres victòries del WOC sumades a les 7 que ja tenia (7 mitjes, 1 llarga, 1 sprint, 1 relleus), el col•loquen com el rei de la orientació. Sens dubte el millor orientador del mon. Noruecs i Suecs van quedar en segon i tercer lloc respectivament.

Amb els relleus es va donar per acabat el WOC, el O’Festival, i la setmana a França. Per la Teresa i per mi ha sigut la primera experiència internacional, i la veritat es que no ens ha decebut gens. Hem après molt i hem evolucionat una mica. Segur que a les curses es deixarà notar. L’any que ve, els campionats del mon es celebren a Suïssa, a Lausanne. Ja estem mirant allotjament...

Orientació per la Catalunya francesa

2011-08-06T21:10:00.004+02:00

La última setmana de juliol, aprofitant que hi ha cursa el dissabte a La Quillane, prop de Font-Romeu, la volem dedicar a fer entrenaments d'orientació. Sabem que la FCOC ha preparat tota la setmana d'entrenaments per aquí dalt, per la selecció catalana, i també obert a federats.

El diumenge 24 ja pugem cap allí dalt. Passarem tota la setmana al Càmping Huttopia, al costat de Font-Romeu, excepte aquesta nit que dormirem prop de Puigcerdà. Durant els dos dies següents no para de ploure. Quin avorriment. Aprofitem per fer una mica de turisme. El poblet emmurallat de Mont-Louis, o Llívia ... cartells en català, la gent parla en català, .... Bufff!! com a casa, tu.

El dimecres la cosa ja canvia. Surt el sol però l’ambient es molt fresc. Els pròxims 3 dies aprofitem per fer entrenaments en terrenys més tècnics de l’habitual. De totes maneres estem en plan relax i ens ho prenem amb molta calma.

Divendres fem canvi, i anem al càmping Plà de Barres. Al vespre ens hem de trobar amb el Sebas i la Isa. Tots els de copa Catalana ens han posat a la mateixa zona.

L’endemà a la tarda es disputava la cursa. Va ser el primer dia en tota la setmana que va fer una mica de caloreta.
La cursa no em va anar gens be. Les primeres fites se’m van entravessar. Tota la setmana entrenant en terrenys molt semblants, i ara que havia arribat la cursa em costava molt veure-ho tot. Quin desastre!! Per fer les dues primeres vaig trigar quasi mitja hora, i quan vaig anar a picar la quarta, portava 45 minuts de cursa. Encara em quedaven 16. Bastant desmoralitzat vaig abandonar la cursa. Primera vegada que abandono.

En canvi a la Teresa, els entrenaments li van anar de perles. Amb això i sense el estres de les opos, va fer una cursa molt bona. Va quedar en segon lloc a 2 segons de la primera. Quina llàstima!! S’ha d’apretar més a l’esprint.

Diumenge, la federació havia preparat un parell d’entrenaments a la zona del desert du Carlit, una zona a mig camí del pic Carlit. Un terreny molt tècnic, magnífic per la orientació. Es van fer varis grups en funció del nivell. A mi em va tocar al grup de l’Annabel, on vaig aprendre unes quantes coses interessants. Mirarem d’aplicar-les als campionats del mon.

Setmana interessant d’orientació, que ens la volíem prendre mig de vacances, però que el mal temps i les baixes temperatures, ens la van xafar una mica.

Barrancs a la Vall Fosca

2011-07-23T09:38:00.006+02:00

Aquest cap de setmana el vam dedicar a fer barrancs. Tot va començar divendres. M’havia de trobar amb el Siscu a Senterada, a les portes de la Vall Fosca. Ell venia de fer un curs a la Seu d’Urgell. Havíem quedat amb el Xevi l’endemà per anar a fer el barranc de Roi, una mica més amunt de la Pobleta de Bellveí.

Dissabte

De bon matí esmorzem i ens apropem al punt de trobada, just on s’acaba el barranc, al costat de la carretera. Quan arribem en Xevi ja hi és. Traiem el cap pel barranc per veure com baixa d’aigua. Sembla que va be. Preparem les motxilles, deixem un cotxe aquí, i amb l’altre retrocedim uns metres i pugem fins el poble de Castell-Estaó. Deixem el cotxe i fem l’aproximació per darrera el poble fins un coll, per després baixar fins a la llera del riu. Ens canviem i comencem el descens.

La primera part es un pel monòtona. Petits ressalts, algun tobogan, i molt de caos. Arribem als dos primers ràpels (4 i 6 metres) en un tram on el riu es tanca una mica. Aquí ja veiem que les instal•lacions estan en bon estat. Les han canviat fa poc. Continuem caminant i el riu es torna a tancar. Ens trobem dos ràpels de 10 i 11 metres on es necessita de passamans, però no caldrà muntar-los perquè també els han equipat. Aquí topem amb una empresa que porta un grup de 6 o 7 persones. Ens deixen passar amablement. Aquesta part del barranc es la més bonica. Surts de les formes estètiques i tancades que fa la roca a trobar-te amb arbres coberts de molça, il•luminats per petits rajos de sol que es colen a través de les branques. Senzillament idíl•lic.

Ens queden uns quants ràpels més fins arribar a l’últim, que està fraccionat en dos de 6 metres, i que ens deixen al pont de la carretera. Ja només queda arribar fins el cotxe i anar a buscar l’altre fins el poble. Devem haver estat unes dos hores i mitja. Tot i això no hem quedat satisfets i tenim ganes de més. Baixem a Senterada a dinar, i després ens animem a fer els estrets de l’estany obert o estrets de Pinyana. És un barranc curt perfecte per complementar el dia. (Enllaç a la crònica del Xevi)

Només sortir de Senterada direcció Pont de Suert, trobem una carretereta que després es transforma en pista i que ens portarà fins a Cadolla, on deixarem el primer cotxe. Seguim la pista fins el Poble de Pinyana. Continuem a peu tot sortint del poble i baixem fins a la llera del riu sense camí evident però per terreny fàcil. Resseguim una mica el riu, ens canviem, i comencem el descens.

El barranc no es gaire llarg i només te un desnivell de 60 metres, però ho compensa amb la majestuositat de les seves parets, les formes de la roca, i la seva estretor. De fet només hi ha dos ràpels. El primer de 12 metres et deix en una gran bassa. Té un passamà una mica delicat en un estat una mica precari. S’ha d’anar en compte. El següent ràpel es de 6 metres i es pot saltar perfectament. A partir d’aquí uns quants ressalts i nedar per les basses fins que s’acaba el congost. Curt però intens, un complement perfecte al Roi. Sortim del riu i anem a buscar la pista que de seguida ens porta el cotxe. Recuperem l'altre cotxe. Aquí ens despedim d’en Xevi i parlem de fer alguna altra cosa. Segur que ens tornarem a veure. (Enllaç a la crònica del Xevi)

El Siscu i jo tornem al càmping per deixar els trastos i ens anem cap a la Pobla de Segur a buscar a la Teresa. Ha arribat fa poc en autobús des de Barcelona. Tombem una mica pel poble i després anem a sopar. Anem a petar a un bar que fan unes aletes de pollastre al curry espectaculars. Repetim dues o tres vegades. Després del festí, tornem cap al càmping i a dormir.

Diumenge

Les previsions per diumenge eren de pluges. Al aixecar-nos veiem que està mig ennuvolat. La intenció d’avui es fer el barranc de l’infern. Aquest va ser el primer barranc que vaig fer farà uns tres anys. De fet me’l van portar a fer. Tenia ganes de tornar-lo a fer, i a més la Teresa i el Siscu no l’havien fet. Tenim dubtes sobre el temps, però quan arribem veiem que estan entrant varis grups d’empreses. Per tant descarreguem el material i ens preparem, mentre el Siscu deix el cotxe a l’àrea de servei abans d’arribar al túnel. El riu baixa molt suau i es pot travessar sense problemes. Les empreses fan saltar a la gent. Nosaltres farem servir la tirolina que mola més.

Després de passar-la, comencem l’aproximació. Una forta pujada fins la pista que ens fa suar de valent, per després seguir-la fins que aquesta creua el riu. Aquí, mentre ens preparem, arriba una empresa amb un grup de 15. Deu n’hi dor els grups que hi ha avui.

Comencem a caminar pel riu i de seguida trobem el primer ràpel de 6 metres. En la majoria de ràpels hi ha dues instal•lacions per quan hi ha crescudes. Això permet no haver-se d’esperar tant. Aviat arribem al ràpel de 20 metres que va a parar dins de la sala fosca. Realment espectacular. El barranc es força tancat i les formes de la roca molt boniques. El següent ràpel és e 12 metres i partir d’aquí ja són ràpels curts i algun salt. És un barranc força senzill però molt estètic. Just abans de sortir al riu surt el senderó que porta a les tirolines de sortida. En aquest moment comença a ploure i a tronar. Sort que només dura 10 minuts. Ens tirem per les tirolines i donem per tancat el barranc. Vaig a buscar el cotxe mentre la Teresa i el Siscu es canvien. Tornem al càmping per recollir, anem a la Pobla de segur a dinar una mica, i iniciem el viatge de tornada cap a casa.

Feia falta un cap de setmana de barrancs. Tinc ganes de més. A veure si lliguem alguna cosa aviat.

La Maladeta

2011-07-20T21:52:00.001+02:00

El cap de setmana del 9 i 10 de juliol, un grup de manyacs i manyagues ens vam aventurar a fer la Maladeta. Aquest, de 3308 metres, és el 14è pic més alt dels Pirineus i comparteix una part de la seva ascensió amb l’Aneto.

Dissabte al matí la Teresa i jo fem cap a Valls, per trobar-nos amb el Saül, l’Albert i el Pol. Amb els cotxes plens emprenem el camí cap a Benasque on tenim intenció de dinar. Amb la panxa plena ens dirigim cap a Plan del Hospital. Allí aparquem i agafem l’autobús que ens porta fins a l’àrea recreativa de la Besurta. Amb les motxilles a petar iniciem el camí cap al refugi de la Renclusa. Portem les tendes per acampar. Deu n’hi dor com pesa tot. Quan arribem ens informen al refugi de que hi ha reserves que no les han confirmat, i per tant hi ha possibilitat de dormir dins del refugi.

Mentre el Saül, la Teresa i jo, ens relaxem pels voltants del refugi, l’Albert i el Pol fan una petita excursioneta per passar l’estona fins l’hora de sopar. Sopem i al acabar ens diuen que podem dormir al refugi. Millor, així no cal muntar i desmuntar la tenda, i demà podrem sortir més ràpid. Preparem la motxilla per demà. Grampons, piolet, arnés, corda, casco... Tot fent conya del pijama tèrmic del Saül i de la fauna que corre per l’habitació on estem, anem a dormir.

A les 5 sonen els despertadors. Al refugi ja preparen esmorzars. Hi ha molta gent llevada. La majoria faran l’Aneto. Una vegada esmorzats, carreguem trastos, i cap amunt. La motxilla pesa molt. Portem molt de fato. Comencem a caminar i anem resseguint el “barranco de la Maladeta”. Hi ha molta gent que camina i això provoca cues. El camí no para de pujar, cada vegada és més pedregós, i les pedres son cada vegada més grans. L’alçada, com ja be sent habitual, em comença a afectar. Mal de cap i debilitat. La pujada es fa molt dura. A l’alçada de “los Portillones” deixem a tota la gent que va a l’Aneto. De sobte s’acaba la pujada forta i ja es veu el glacial de la Maladeta, i el mateix pic. Devem estar a 2800 o 2900 metres i sembla que el tinguem a tocar.

Descansem una mica i comencem a remuntar per la glacera. Ens posem els grampons tot i que hi ha força neu, i el perill de relliscar per avall es quasi nul. Caminem fins arribar al “collado de la Rimaya”. En aquest punt veiem que la glacera encara aguanta be i no s’ha separat del coll. Tal com ens van dir al refugi, perfecte!! Arribats en aquest punt ens trobem davant del tram mes delicat. Es tracta de remuntar el tros que queda fins el coll. Es un pas estret, amb pedres soltes, amb trams de gel i neu, i una caiguda no gens bona. Una parella que baixa està tenint força dificultats. En canvi un grup de francesos que van davant nostre ho han pujat sense problemes. Nosaltres no serem menys i també remuntem, això si amb molt de compte. Un cop dalt del coll ja només queda resseguir-lo fins al cim. Ho hem aconseguit.

Des de dalt es veu el riu de gent que va i be de l’Aneto. Semblen formigues. Darrera nostre es veu la part francesa. Està tot tapat de núvols. Es graciós, aquí tenim sol i a França fa un dia gris. Els Pirineus fan de paret. Tombem una mica per dalt, però no ens hi estem gaire estona, ja que fa força fred. Mengem alguna cosa i baixem de seguida. Passem pel pas per on em pujat. De baixada encara s’ha d’anar amb més de compte. Traiem la corda per baixar el primer tram, desgrimpem una mica, i ens posem els grampons a l’últim tram ajudats del piolet. Ja hem fet el més difícil. Ara toca desfer el camí. Baixem força ràpid tota la glacera fins que s’acaba la neu. Aquí parem per dinar i recuperar forces. Continuem la marxa fins el refugi pel mig del pedregam. A mesura que perdem alçada hem començo a sentir millor. Coincidim amb els que venen de l’Aneto. Les cames es ressenten força en aquest tram. Ja al refugi recuperem tots els trastos, aclarim comptes, i emprenem el viatge fins a la Besurta per agafar el bus que ens portarà fins al cotxe.

Al final han estat 12 hores amb algunes parades. Tot i així son moltes hores, i el camí ha sigut molt dur. Ens canviem i emprenem el viatge cap a casa. Una altra fita aconseguida.

Els dos dies del Berguedà

2011-07-08T17:29:00.004+02:00

El 2 i 3 de juliol hi va haver copa catalana d’orientació. Els dos dies del Berguedà, organitzats pel BO i el COB, reprenien la competició després de mes i mig de parada. Com ja va sent habitual, el club Montsant va arrossegar a força gent. Ja sens coneix com la marea blava!!! Un petit grup ens vam instal•lar al càmping berguedà. Divendres ja érem a lloc a punt per viure un cap de setmana intens.

Dissabte tocava la cursa de mitja distància a Saldes. El club BO va proposar una cursa força tècnica en un terreny magnífic. Força cansat físicament, em vaig trobar còmode amb el mapa. No vaig fer errors greus i això em va permetre fer un bon temps, colant-me en els deu primers.

L’ambient que es respira al club es magnífic. Per la tarda vam quedar tots al càmping per remullar-nos a la piscina. Després es va improvisar un partidet de futbol on vam riure molt. Ja cap al vespre va arribar la presidenta, la Teresona. Amb el tema de les opos no va poder assistir a la cursa, però no es volia perdre la del dia següent.

Diumenge la cita era a Vallcebre. Una llarga distància organitzada pel COB. El dia es va aixecar tapat i fins i tot va fer algun ram. Algú li va tocar córrer sota la pluja. Sort que va aclarir ràpid i el sol es va imposar. La cursa va ser força dura. Pujades i baixades continues en un terreny molt desnivellat. El mapa em va costar molt d’interpretar. Suposo que el cansament i la calor, ajudaven. Vaig encadenar 4 o 5 fites seguides en que vaig tenir errors. Tot i així no van ser greus i al final vaig acabar onzè. La Teresa, amb el estres de les opos i tot plegat, va fer una cursa molt dolenta. Esperem que la següent, ja sense pressions, millori força.

Desprès de dinar ens acomiadem i tornem cap a casa. La pròxima cita serà a La Quillane, a la Catalunya francesa, en un terreny esplèndid, molt semblant al escandinau. Només dir que hi haurà el noruec Olav Lundanes, un dels millors a nivell mundial, preparant els campionats del mon. Ja tinc ganes!!!!!!!!

Stage Montsant 2011

2011-06-29T16:18:00.001+02:00

El cap de setmana del 25 i 26, el club Montsant junt amb Aire Lliure, van organitzar un stage de formació i tecnificació d’orientació, dividit en varis nivells. Dissabte vam tenir sessió matinal a la Mussara, amb dos circuits tècnics, un de normal i l’altre en papallona. Al final de l’entrenament va aparèixer un nou joc, “El espía ruso”. Segur que donarà que parlar.

El dinar el vam fer a l’ermita de l’Abellera, a Prades. La tarda la vam dividir en dos blocs. Un petit circuit mig urbà, mig muntanya, per Prades. Com a segona part, una sessió teòrica al mateix alberg on passaríem la nit, i que va servir per practicar les tirades llargues. Després de sopar fem una petit joc d’orientació nocturn per equips i que dona la jornada per acabada.

El diumenge la cita era a Segalassos. Va fer molta calor. Un primer entrenament de corbes de nivell molt interessant, seguit d’un circuit de mitja distància, amb alguns punts molt tècnics. Realment aquí es on vaig xalar més, i es que es nota molt el poder córrer en un mapa actualitzat.

La veritat es que és el segon any que es fa el stage, i esperem que es continuï fent. És molt interessant per adquirir coneixements, polir defectes, i captar noves incorporacions per l’equip junior.

Open Raid de Vandellós

2011-06-20T15:40:00.003+02:00

Dissabte 11 de juny, la Teresa i jo ens vam animar a fer el open raid de l’Hospitalet de l’Infant – Vandellós. Ho vam fer a la categoria iniciació. La sortida era a les 10:50, així que carreguem les bicis i cap a

Vandellós. Ens posem apunt i ens preparem per sortir.

La primera prova consisteix en orientació urbana. Amb un mapa tret del google, ens fan córrer pels carrers del poble, buscant les fites. Un cop acabada, agafem la bici, i comencem a pedalar, buscant les fites que ens marcava el mapa. Una forta pujada a l’inici i la forta calor, ja ens fa entreveure que serà una cursa dura. Una equivocació en l’elecció de l’ordre de les fites, i més endavant una punxada de la Teresa, ens fan perdre molt de temps.

Arribem a l’avituallament i deixem les bicis per fer uns 2,5 km de trekking, tot remuntant un barranc, i seguint un tros de carretera, fins arribar a la prova del ràpel. Allí esperem el nostre torn fins que ens toca baixar els 30 metres de paret. Ens traiem els arnesos i avancem uns metres fins arribar a l’avituallament, on hem deixat les bicis. En el moment d’agafar la bici, m’adono que he punxat. Això ens fa perdre més temps encara. Ho arreglem i ja només ens queda arribar al poble, fins el camp de futbol on hi ha la meta.

Al final 3 hores i 34 minuts de cursa, i un setè lloc que no ens deix un bon regust de boca. Les dues punxades ens han deixat molt enrere. Esperem que per una altra ocasió tinguem una mica més de sort.

Ziga, zaga, ziga, zaga...

2011-06-17T20:56:00.003+02:00

Aviat farà 2 anys que vaig estrenar el blog. Gira entorn al mon de la muntanya, on hi explico les vivències al costat de la Teresa. De fet només fa uns 3 anys i pico que estic ficat en aquest mon, i la veritat és que m’hagués agradat descobrir-lo molt abans. Però tot i dedicar el meu temps lliure a aquest mon, no he deixat mai de banda l’esport que he practicat des de petit, el futbol. L’he jugat en totes les seves modalitats (Futbol, Futbol Sala, Futbol 7, ... Futbolí ;)). De fet el futbol sala és el que més he practicat i el que m’ha fet viure les emocions més fortes.

A finals de la temporada passada vaig tenir la oportunitat de fer-me càrrec de l’equip on estava. La temporada no havia anat gaire be, havíem quedat els últims, la gent va fallar molt, i el responsable, una mica cremat, em va cedir la responsabilitat. Vaig acceptar amb la idea de capgirar una mica la dinàmica. Els jocs d’equip acostumen a ser complicats, ja que aconseguir que tota la gent remi en la mateixa direcció, no es una cosa que es doni habitualment. Un només vol marcar gols, l’altre vol ser el crack, altres venen als partits quan els hi sembla... Així que d’una mica de neteja, d’una enredada a dos coneguts, i d’algunes noves incorporacions, n’ha sortit un equip força competitiu, seriós, i amb una mentalitat d’equip força important. Després d’un inici complicat, el tercer lloc d’enguany certifica aquesta dinàmica. Però el mes important és el bon ambient que hi ha entre nosaltres.

L’any que be continuarem. Veurem fins on arribem...

Gorgs 2011

2011-06-01T21:15:00.001+02:00

Aquest cap de setmana es celebrava Gorgs, la trobada de barranquistes organitzada per la FEEC. Ja feia unes setmanes que esperàvem la concentració. Teníem ganes de tornar a veure molts coneguts. A retrobar-nos amb la Sílvia i el Marc, que aquest any estaven al capdavant de tota la organització. A continuar aprenent coses i sobretot a viure noves experiències.

Aquest any el centre neuràlgic es trobava a Sant Llorenç de Morunys, al vell mig de la vall de Lord. De pujada el divendres ja vam quedar sorpresos d’aquesta vall totalment desconeguda per nosaltres, quan des de Solsona vam agafar la carretera cap a Sant Llorenç, i que ressegueix el Pantà de La llosa del Cavall. Quan vam arribar, el Siscu ja ens esperava, i després de recollir la bossa de la inscripció, vam muntar les tendes on passaríem tot el cap de setmana.

Dissabte de bon matí ja vam fer cap al punt de d’informació, on hi havia la trobada amb els monitors dels cursos. Ens hem apuntat al curs de grans verticals. A veure que ens han preparat.
De seguida els monitors ens van localitzar i vam organitzar els cotxes per dirigir-nos cap el barranc. Érem 7 persones. Avui farem el barranc de pouets. És un barranc molt vestit de vegetació, totalment sec, i amb uns quants ràpels d’entre 5 i 20 metres, però que acaba amb un ràpel fraccionat de 98 metres volats, on a la reunió intermitja s’havia de fer un pèndul de metre i mig.

Durant el barranc, els monitors, el Raimon i la Aneta, molt macos tots dos, ens van anar introduint conceptes que vam anar practicant. Entre altres coses vam provar un descensor nou, el STOP de PETZL, o també anomenat freno. Te un funcionament similar al grigri, on tu mateix controles el descens amb una palanca. Acostumat al vuit, sem va fer una mica difícil controlar el freno i la veritat es que no em sentia gaire segur.

Després de més de 4 hores de barranc, vam arribar al ràpel final. Aquí el barranc s’obria de cop, amb una panoràmica espatarrant. Entre això i l’alçada, la impressió era bastant forta. El primer que va baixar va ser el Raimon, qui es va encarregar de muntar la reunió intermitja, mentre la Aneta controlava la reunió de dalt. A partir d’aquí vam anar baixant un a un. Jo entre el pati que hi havia al davant, la falta de costum a tanta alçada, i amb el STOP que no acabava de agafar-li el truquillo, vaig baixar una mica tens. El primer ràpel, de 42 metres, tenia una sortida una mica incòmode. Als 3 metres ja era volat fins on hi havia el Raimon. Allí canvi de corda i 56 metres fins baix, on els 7 o 8 últims eren pel mig d’un arbre que estava just a la recepció.

Ja només quedava un petit ràpel que portava fins a la carretera, i que ens deixava a un 1 km dels cotxes. Dels que vam fer el curs, venia en Xevi, i que vaig descobrir per casualitat que era l’autor del blog els nostres descensos, el qual segueixo des de fa mig any. Mira que es petit el mon.

Vam arribar Sant Llorenç cap allà les 19. Les xerrades ja feia estona que anaven, i només vam poder assistir a la de Korda’s. Després ja només teníem el cap el Barça, així que vam anar cap un bar a veure la primera part. La segona part la vam veure en una pantalla gegant al sopar de germanor. La veritat es que va anar tot rodó. Després del sopar sorteig de premis i a descansar.

Diumenge, després de dormir 5 hores, vam fer cap al punt de trobada. Avui hi havia curs d’aigües vives. Érem un grup força gran. 27 persones en total. Vam organitzar els cotxes i ens vam dirigir cap a Organyà, a la desembocadura del riu Lavansa al Segre. Allí ens vam canviar i vam remuntar un tros de riu fins a un zona on l’aigua baixava amb força.

La primera pràctica va consistir en sortir d’una vena d’aigua i refugiar-nos en una contra, i a travessar venes d’aigua, utilitzant les tècniques que ens van ensenyar.

La segona pràctica consistia en identificar corrents verticals o “rebufos” generats per una caiguda d’aigua o cascada. La idea era evitar aquest tipus de corrents per no quedar-hi atrapats. En aquest cas, però, tenint en compte que estàvem en un entorn controlat, ens van animar a provar de quedar atrapats en el corrent per conèixer les sensacions. Així vam anar provant de tirar-nos al mig del remolí, comprovant com el corrent et xucla cap baix, i et rebrega sota l’aigua. A més aquest tipus de corrents, l’aigua està molt oxigenada, per tant hi ha menys densitat, i la flotabilitat que et dona el neoprè quasi desapareix. És una sensació bastant angoixant. Per sortir del remolí es fan un parell de fortes braçades quan estàs al fons, per agafar el corrent inferior de sortida de l’aigua, i que t’expulsa cap fora.

Amb això vam acabar el curs, i vam tornar cap els cotxes per on havíem vingut. Ens vam canviar tranquil•lament, ens vam acomiadar de la gent, i vam baixar a Organyà a dinar, per més tard iniciar el retorn cap a casa.

Felicitar a tot l’equip organitzatiu de Gorgs per la feina ben feta i per fer-nos disfrutar un any més d’aquesta trobada. L’any que be a Esterri hi tornarem a ser, segur.

Els dos dies del Pirineus

2011-06-01T20:53:00.001+02:00

El 13 i 14 de maig es celebraven els dos dies dels Pirineus, a la població de Sant Jaume de Frontanyà. Dissabte de bon matí vam posar rumb cap a aquesta població del Berguedà, per disputar la prova de mitja distància. El terreny era força tècnic, el que t’obligava a llegir molt be el mapa i on era fàcil despistar-te. La cursa no em va anar gaire be. Vaig tenir dos errors molt greus que van fer que quedés l’últim. La veritat es que vaig fer una cursa pèssima. La Teresa va millorar respecte les últimes curses.

El temps poc a poc es va anar enredant, i va ser just arribar els últims corredors i va començar a ploure a bot i a barrals.

Per la tarda ens vam ajuntar tots els del club per celebrar l’aniversari de la Gemma i el del Juan Antoni. Més tard, al vespre vam anar a Borredà. Allí vam coincidir amb la Loli i la Judit del club, que també passaven la nit a la casa de colònies La llar del pare Coll. La casa la portaven unes monges molt amables.

Diumenge tocava llarga distància. Després de ploure tota la nit, el dia s’havia aixecat esplèndid. Les monges ens van donar un esmorzar de campanilles. Pa i tomaca amb tota mena d’embotits. La veritat es que no ens ho esperàvem.
La cursa em va anar millor que el dia anterior. Segur que va ser l’esmorzar. Vaig fer alguns errors, però en general vaig anar a bon ritme. La Teresa no li va anar gens be. Em sembla que va esmorzar massa.

Haurem de continuar progressant. La pròxima no és fins el juny. Buff!! Haurem de fer alguna cosa entremig.

Lliga Espanyola a Calamocha

2011-05-26T23:43:00.002+02:00

El 7 i 8 de Maig es va celebrar la cinquena prova de lliga espanyola d’orientació a Calamocha, Terol. Aquest cop els quatre integrants del club vam ser el Joan Borràs, El Nicolas, la Teresa i jo. Com sempre, vam aprofitar el servei de “suelo duro” que es va muntar al pavelló de Calamocha, i que és on hi ha tot l’ambientillu. Tota aquella zona es terra de pernils, i això també es va deixar notar a les curses.

Dissabte es va disputar la cursa en format de mitja distància a Monreal del Campo. Be, no era ven be una mitja, sinó una mitja-llarga. Un mapa en la seva majoria per semioberts, amb zones de bosc blanc. Els traçats no estaven malament del tot, però en canvi el mapa estava molt ben fet. És de les poques vegades que hem vaig poder fiar al 100% de la vegetació pintada al mapa. Des d’aquí una felicitació al cartògraf.

La cursa no em va anar gens be. Vaig tenir dos errors molt greus on vaig perdre molt de temps. A la Teresa tampoc li va anar gaire be.

Per la tarda, després de dinar i de fer una bona migdiada, vam anar a fer un tomb pel poble. Havia estat plovent tota la tarda així que vam aprofitar. Al vespre vam veure la cursa popular (orientajamón) on de premi ja us podeu imaginar el que donaven.

Diumenge tocava cursa llarga aquest cop a Luco de Jiloca. Des del primer segon vaig sortir molt concentrat per mirar de no fer cap error greu. La cosa va funcionar i vaig baixar de les dues hores, objectiu que vaig aconseguir per primera vegada. Força content em vaig treure l’espina del dia anterior. La Teresa continua en un moment baix i no li va sortir una bona cursa.

En fi, falta molt d’entrenament, però la diversió està assegurada en cada cursa.

Cap de setmana a Olot

2011-05-26T23:06:00.003+02:00

A finals d’aquest any passat, ma mare es va jubilar, i parlant-ho amb la família vam pensar de fer-li alguna cosa. Després de donar moltes voltes vam creure que li faria gràcia un vol en globus, el mateix que vam fer nosaltres pels 30 anys de la Teresa. Així que amb l’excusa del vol vam fer un cap de setmana sencer per Olot amb ma mare, ma tia, mon germà, la Nieves, nosaltres dos, i el petit Ivan, que no va parar de donar guerra en tot el cap de setmana.

Ens vam allotjar en un apartament a Santa Pau, un poble molt bonic, on tenen una mena d’obsessió pels fesols.

Dissabte de bon matí ens van concentrar davant de Can Xel pel vol en globus. Va ser una sorpresa per ma mare. Mentre ella volava, el demés vam visitar el volcà de Montsacopa, que forma part de la ciutat d’Olot. Després del vol ens vam apuntar tots al esmorzar-dinar que ofereix la mateixa empresa.

Per la tarda vam fer una visita al Croscat, i més tard vam donar un tomb pel poble de Santa Pau, descobrint tot els seus racons. Ja al vespre, coincidint amb la posta de sol i sense turistes, ens vam arribar a la fageda d’en Jordà.

L’endemà ens animem a visitar el volcà de Santa Margarida, i després de l’excursioneta ens arribem a Ripoll per dinar i veure el monestir. Ja només queda agafar els cotxes i tornar cap a casa. Un cap de setmana diferent i que a Olot sempre és un encert assegurat.

La Regina de Peramola

2011-05-26T20:38:00.003+02:00

El 26 de maig, aprofitant que teníem festa, una colla de la feina ens vam atrevir a pujar a Oliana, a fer la via ferrata de la Regina de Peramola. Aquesta ferrata em porta grans records perquè la vaig fer fa tres anys, i va ser el meu estreno en aquest mon. El grupet d’aventurers estava format pel Josep Lluís, el Nico, l’Ariadna, el Rafa i jo. Cap allà les 10, una vegada aparcat el cotxe al costat del pantà i equipats amb tot el material, vam començar l’aproximació. A l’inici de la via ens va passar un home que l’havia fet moltes vegades i que ens va posar al corrent de l’estat de tots els trams.

Uns primers escalons per entrar en calor, i que pugen ràpidament fins a la primera sortida. Aquí el Nico, el Rafa i l’Ariadna van deixar la via. Jo i el Josep Lluís vam continuar. No havíem pas vingut per deixar la via a mitges. Visita de rigor al mirador i cap al pont que sempre fa una mica de respecte.

Arribem a l’inici del tercer tram, reposem forces, i comencem a pujar. Primer desplomadet on el Josep Lluís es va quedar amb les dues cames penjant, i seguidament el pas de la fe, on encara riem ara. No tenim clar si el riure va ser perquè ens ho estàvem passant be o va ser fruit del canguelo. Potser una mica de tot.

Quan arribem a la bifurcació de rutes agafem la més complicada sense pensar-ho. Si l’hem de fer que sigui sonat!! Arribem al desplomat i el passem sense problemes. Aquí si que no vam riure.

Ja quasi que ho tenim. Abans d’agafar l’últim tram, posem la frase i firmem al llibre de bitacora amb el nostre lema “Ens la bufa tot i no ens apreta res”. Quan arribem al final, ens fem la foto amb satisfacció total. Hem trigat unes 3 hores i mitja. La veritat es que hem anant a un molt bon ritme.

Dinem tot saborejant l’esforç i l’aventura, en companyia dels voltors que no ens treuen l’ull de sobre. Jo per celebrar-ho em foto un tros de mona i tot. Ja amb la panxa plena comencem el descens que ens portarà fins el cotxe on ens esperen els nostres companys, per començar el retorn cap a casa.
Una via ferrata moooooolt maca i mooooooooolt complerta. Segur que tornarem a repetir.

Campionats d'Espanya d'orientació (CEO) a Guadalajara

2011-05-11T01:41:00.003+02:00

La setmana santa la vam viure a Guadalajara. Allí es disputaven els campionats d’Espanya d’orientació. Aquest any no ens ho volíem perdre, i uns quants del club ens hi vam apropar.

Dijous 21

La Teresa em passa a buscar a les 14 per Reus. Dinaré al cotxe mentre posem rumb a Guadalajara. La intenció és arribar al “model event” abans de que es faci fosc. El viatge no es fa gaire llarg i quan arribem al centre de competició ens trobem a la resta de gent del club. Han viatjat pel matí i ens diuen que el terreny és força tècnic. Abans de que es faci fosc ens dona temps de fer 5 o 6 fites. Una barreja de pi i roure fa que el bosc sigui força penetrable. El terreny es bastant desnivellat i hi ha molts pocs camins. Sembla que haurem d’afinar els pròxims dies. Just quan deixem la zona de cursa comença a plovisquejar. Veurem si ens aguanta el cap de setmana.

Arribem al “suelo duro”, situat al “pavellón multiusos de Guadalajara”. Renoi amb el pavelló!! Se’ls gasten per les espanyes!! Allí ens ajuntem amb l’Edu i el Ferran Santoyo. Muntem el xiringuito pels pròxims 3 dies, sopem una mica i desfilem. Demà es preveu un dia dur.

Divendres 22

Ha plogut a bots i a barrals durant tota la nit. Quan arribem al centre de competició està tot enfangat. Hem hagut de deixar els cotxes a 20 minuts anant a peu. Avui es disputa la cursa de llarga distància. Està ennuvolat i sembla que el matí aguantarà. S’apropa l’hora de sortir i començo a preparar-me. Després de la pre-sortida de 10 minuts apreto a córrer. Les primeres fites em costen una mica. N’hi ha alguna que fins i tot la trobo massa tècnica pel meu nivell. Tot i així les vaig trobant encara que vaig molt lent i em perdo bastant. Durant la cursa em paren dues vegades per preguntar-me. Les dues persones estaven fora de mapa. Fuuuiiiiiiiiiiuuuuuu!! Cap a les últimes n’hi ha una en la que hem quedo totalment desorientat, sense saber on soc. Feia temps que no hem passava. Al final, després de tornar-me a ubicar, acabo amb quasi dues hores i mitja de cursa. La veritat es que ha sigut molt dura.

El Sebas ha quedat primer. Campió d’Espanya de llarga distància en H21A. Deu n’hi dor!!!

Per la tarda descansem per recuperar forces i al vespre quedem amb la resta de gent del club per anar a sopar. Esperem que demà les coses canviïn.

Dissabte 23

Aquesta nit ha plogut menys que l’anterior. Sembla que tindrem un matí de clarianes. De totes maneres el fang no ens el traiem de sobre. Avui és el gran dia. Relleus!!!! La Teresa i jo tenim moltes ganes de participar-hi, ja que no ho hem provat mai. Aquí les categories es classifiquen amb cadet, junior, sènior, veterà A i veterà B. Es fan les explicacions de com anirà la cursa i seguidament es dona la sortida en massa dels primers relleus. Quasi 200 corredors alhora i que poc a poc es van dispersant per la muntanya a buscar les seves respectives fites. Realment espectacular!!! Se’m va posar la pell de gallina.

Els equips de relleus es fan per comunitats, en equips de 3 components. Ja us podeu imaginar la rivalitat. La Teresa la van posar al equip C de dones sènior de Catalunya, gràcies als bons resultats d’aquest inici de temporada. A mi en canvi hem van posar al equip H de la categoria homes veterà A de Catalunya. Tant a mi com a al Teresa ens va tocar ser els tercers rellevistes. Molt interessant la fita vista, on des del centre de competició es veien passar tots els corredors.
A diferencia del dia anterior la cursa va anar be. El nivell tècnic i físic de la categoria era un pel inferior a la que corro habitualment, i això ho vaig notar. De totes maneres l’esforç del dia anterior es reflectia a les cames ja que hem pesaven moltíssim.

L’èxit va ser total pel catalans, ja que vam quedar primers i tercers en sènior tant en homes i dones, com a categories més destacades.

Per la tarda toca l’sprint pel casc antic de Guadalajara. Uns 20 minuts de cursa serveixen per conèixer una mica més la ciutat. De tornada al “suelo duro” podem disfrutar d’un partit de handbol de la Lliga Asobal en directe. Per la nit, sopar amb els del club i a descansar.

Diumenge 24

La prova de mitja distància tanca el CEO. Avui el dia és esplèndid. Després de dos dies grisots sembla que la cosa pinta be. Com sempre em toca sortir tard, així que m’entretinc a la meta veient com arriben els corredors més matiners. S’acosta l’hora de sortir i hem vaig preparant.

A les primeres fites m’embolico una mica, però de seguida començo a afinar. Tot i així m’enganxo en una que hem fa perdre una mica de temps. A partir d’aquí ja les vaig trobant be. Acabo amb un temps 1:03 minuts. M’hagués agradat baixar de l’hora però no ha pogut ser. De totes maneres no he fet errors greus, i això hem deix satisfet. L’evolució dels tres dies a sigut de menys a més. Pel que fa a la Teresa, no li han anat gaire be les curses. S’esperava més i ha acabat una mica decepcionada. Tot i així no està gaire lluny de les seves rivals catalanes. Amb una mica més d’entrenament de seguida les atraparà. Continuem progressant.

Copa Catalana a la Pobla de Lillet

2011-04-28T18:30:00.004+02:00

Diumenge 17 d’abril es va disputar la segona prova de Copa Catalana a la Pobla de Lillet. Un bosc força penetrable i molt desnivellat va ser l’escenari d’una cursa en format llarga distància. Com sempre un grupet del Montsant no ens ho vam perdre. La Teresa en 21A està fent bones posicions. Jo en canvi en H35 m’està costant força adaptar-me. Sembla que estigui començant de zero.

Destacar el 3er. lloc del Gemma a D35, el 3er. lloc de l’Enric a H16, i el 1er. lloc del Benet en H50.

Aquesta setmana que be, campionats d’Espanya. A veure com aniran.

Estrets de la riera del Carme

2011-04-28T18:24:00.005+02:00

Dissabte 16 d’abril vam anar a fer la riera dels estrets del Carme, prop d’Igualada. El grup estava format pel Josep Lluís, el Nico, la Teresa i jo, i amb les noves incorporacions de l’Ariadna i l’Àngels. Cap a les 10 arribem al poblet de Santa Càndia. A la sortida del poble deixem els cotxes. Agafem els trastos i fem l’aproximació de mitja hora. Quan arribem veiem un grup que acaba d’entrar. Ens equipem i comencem a baixar. L’aigua que es força fresca i el dia que està mig ennuvolat, fa que passem una mica de fred. El barranc comença amb un petit tobogan seguit de dos salt de 4 metres. A partir d’aquí hi ha alguns saltets fins arribar al ràpel de 11 metres. A partir d’aquí entrem a la zona de grans salts, evitables, però que son el plat fort. Primer una olla amb salts de 9 i 11 metres, i més endavant una bassa amb salts de 6 i 9 metres. El Nico i el Josep Lluís són el més valents.

Ja només queda el retorn de 5 minuts fins als cotxes on dinarem mentre ens assequem. En definitiva un barranc fàcil, per difrutar i que ens va servir per inaugurar la temporada dels barrancs amb aigua. La següent cita serà Gorgs 2011. Això ja son “palabras mayores”.

Copa Tarragona a Constantí

2011-04-08T18:12:00.003+02:00

Diumenge 3 d’abril es va disputar la 3a. cursa de Copa Tarragona d’enguany. A més a més coincidia amb escolars, o sigui que s’esperava força gent. Els dies previs van ser una mica estressants. El Sebas va estar acabant el mapa quasi fins l’últim moment i jo amb els traçats vaig anar una mica apurat. Deu n’hi do quin estreno.

Diumenge, després de posar balises, vaig anar cap a sortides on hi havia la Teresa, la Gemma i el Xavi. Aquest cop el tema rellotge va funcionar a la perfecció. A la pròxima ja estrenarem els orologio.

Un cop els de copa Tarragona van sortir tots, li vaig donar la sortida a la Teresa, ja que jo com a Traçador no podia participar. Va tenir algun despiste, però això no li va impedir fer el millor temps de DOPEN. L’Edu en HOPEN va trencar el crono i va deixar el segon a més de 7 minuts.

També destacar la participació de 3 manyacs, L’Albert en HOPEN i la Montse i la Cristina en DUO Dones, tot i que van acabar fent el circuit de DOPEN.
Ara ja pensem en la següent que serà al Catllar. Però encara no sabem quan. Atencio!!! Traçarà la Teresa. Trrrrrrrrrrrrrrrrrrr.........

Copa Catalana a Figuerola d'Orcau

2011-04-03T20:21:00.001+02:00

El diumenge 27 de març tornava la copa Catalana, on es va aprofitar per celebrar també els campionats universitaris. Aquesta ho feia amb una llarga a Figuerola d’Orcau, una zona plena de camps de cultiu separats per zones boscoses i de vegetació. El dia abans, però, el Tommi havia preparat dos entrenaments pels federats. El primer va ser pel matí al coll de Comiols, a l’ermita de Bon repòs, relativament a prop de Tremp. El segon, per la tarda, va ser tipus model event, a la mateixa zona de Figuerola, en un tros de mapa fora de la cursa de l’endemà. La veritat és que els dos entrenaments que he pogut disfrutar aquest any, han valgut molt la pena.

Diumenge, la cursa va ser molt dura. En general les distàncies de les diferents categories eren força llargues. Tot i això hi va haver molt bons resultats per a la gent del club Montsant. Començarem per l’Edu que competia en la categoria universitària, i que es jugava l’anar a Mèrida, als campionats estatals universitaris. La cosa no podia anar millor i va aconseguir quedar el primer, passant per davant de gent molt bona de l’orientació catalana. En la categoria H35, el Joan Borràs aconseguia el segon lloc, el mateix lloc que la Teresa en D21A, demostrant que la nova categoria li va la mar de be.

Jo, en H35 no vaig tenir el millor dia i vaig acabar força avall amb 1:53:00. Segur que pitjor no es pot fer.
Ara a esperar el pròxim cap de setmana on hi haurà copa Tarragona. Esperem que lo de traçar se’m doni una mica millor.

Lliga espanyola a Costa Cálida

2011-03-25T18:20:00.004+01:00

Segon cap de setmana consecutiu de lliga espanyola. Aquest cop a Murcia. Aquesta és la crónica:

El cap de setmana del 19 i 20 de març, una representació del club Montsant va viatjar a terres murcianes per prendre part al XXIII trofeo Costa Cálida, segona prova de lliga espanyola d’enguany, i puntuable al WRE. Els quatre integrants (Sebas, Edu, Teresa i Eloi) van sortir divendres cap la població de Cehegín, centre neuràlgic de la competició, amb ganes de córrer en un dels millors terrenys que es poden trobar a Espanya.

El pavelló del poble va ser l’escollit per situar el suelo duro. Allí s’hi trobaven moltes cares de l’orientació catalana i on s’hi respirava un gran ambient. El mateix gran ambient que va regnar entre els quatre montsantins durant tot el cap de setmana, on les bromes, el riure, i sobretot la passió per l’orientació, no van desaparèixer en cap moment.

El Coto de las Maravillas va ser l’escenari de la competició, un mapa utilitzat l’any anterior també per lliga espanyola, i en el qual es va aprofitar una zona inèdita per l’ocasió d’aquest any.

Dissabte es va disputar la cursa de llarga distancia, una cursa molt dura per la gran quantitat de relleu, i riuets, que obligava a llegir el mapa amb molta cura. El Sebas va fer una bon paper, quedant en desena posició a 14 minuts del primer amb un temps de 1:33:28 en la categoria H21A, mentre que la Teresa, en D21A, va fer un temps de 1:53:13 quedant en la posició 21. Per altra banda l’Eloi va fer una cursa molt dolenta utilitzant 2:50:30 per acabar el circuit de H35A, mentre que l’Edu va abandonar en la categoria H21E.

Després de dinar, cap a mitja tarda, es va celebrar la carrera sprint pels carrers de Cehegín. Quina millor manera de conèixer el poble que córrer amunt i avall buscant fites, per uns carrers força desnivellats. Una manera distesa de passar la tarda.

Diumenge tocava mitja distància. La sortida es va fer a la caza per donar més emoció entre els primers classificats del dia anterior. La Teresa va fer un temps de 56:17 quedant en dotze lloc, fent una bona cursa. El Sebas amb un temps de 52:01, l’Edu parant el crono en 54:20, i l’Eloi creuant la línea de meta amb 1:01:04, van quedar en la posició 33, 32 i 36 respectivament de les seves categories.

Felicitar a la FORM (Federació d’orientació de la regió de Murcia) per la excel•lent organització, pels traçats de qualitat, i pel immillorable terreny on es va portar a terme la competició. Sens dubte una molt bona experiència.

Lliga espanyola a Utiel

2011-03-15T19:25:00.004+01:00

Aquest cap de setmana vam estar a Utiel. El motiu va ser la primera prova de la temporada de lliga espanyola. Per mi i la Teresa era la primera de lliga estatal, i també ens estrenàvem a les noves categories (H35A i D21A). Així que anàvem amb ganes, i una mica a l’expectativa de veure com respondríem als nous nivell d’exigència.

Divendres

Hem quedat amb l’Edu a les 15:00. Vaig carregant el cotxe mentre la Teresa acaba d’enllestir l’equipatge. Quan arriba l’Edu, posem rumb a Valencia. El nostre destí és Benagéber, un petit poblet de l’interior de Valencia que està 20 km del centre de competició.

Arribem a Casas de Medina, el centre de competició. La pluja s’ha deixat veure durant el viatge, però ara ha parat una mica. Allí agafem els dorsals per l’endemà, i continuem fins al “centro de vacaciones” on ens allotjarem tot el cap de setmana. Som els primers d’arribar. Al cap d’una estona arriben el Sebas, la Isa, i els pares, i seguidament la Gemma amb la Judit, l’Enric i l’Alfred. Ja hi som tots.

Sopem al restaurant del centre, i ens retirem a l’apartament que tenim per nosaltres sols. Mentre desfem maletes, la Gemma és el centre d’atenció amb els seus mitjons-peucs. Amb tot això, anem a dormir. Demà serà un dia dur.

Dissabte

Avui toca la prova de llarga distància. El dia s’ha aixecat mig solejat i sembla que no plourà. De totes maneres tot està xop i enfangat de les pluges d’ahir, així que tocarà embrutar-se. La categoria 35A és tècnicament com la d’elit, però no tant física. De totes maneres m’espero una carrera molt dura. Escalfo una mica i me’n vaig a la sortida.

Les primeres fites són relativament senzilles, però a partir de la 6 es comença a complicar. Vaig trobant els controls més o menys be, però en alguna hem despisto. El terreny es molt brut i gens agradable. En una de les tirades llargues, pago la novatada, i m’equivoco bastant en la elecció d’itinerari, lo qual hem desgasta molt físicament. El desnivell és força elevat i pateixo una mica.

El final s’acosta. Passo per la fita vista i només em queden un parell per la 200. Quan arribo als últims 50 metres m’ho trobo tot ple fang. Carai quina rebuda. Sembla una prova de “humor amarillo”. Al final acabo amb un temps de 2:13:47. M’hagués agradat baixar de les 2 hores però no ha pogut ser. Estic força cansat.

Mentre esperem que arribi l’Edu, ens trobem al José Miguel i la Raquel que han vingut amb la furgo, i al Joan que ha vingut amb la família. En som uns quants del club. Deu n’hi dor quina afició.

A la Teresa li ha anat força be. El circuit li ha semblat mes de 21B que de 21A. El traçador no se l’ha currat gaire.

Anem a dinar i després baixem a Utiel a fer una cata de vins, i a visitar el museu del vi. Prenem alguna cosa i ens retirem cap al centre a sopar.

Diumenge

Avui hi ha la prova de mitja distància. La Teresa surt de les primeres, i junt amb la Gemma marxen abans. Quan arribem al centre de competició, la Teresa ja està arribant. Aquest cop li ha anat molt be, i el nivell ha estat a l’altura de la categoria. Li deixo les claus del cotxe i me’n vaig cap a la sortida.

La cursa d’avui és més tècnica que la d’ahir. Les fites estan molt juntes i s’ha de llegir molt be el mapa. Com sempre em despisto en algunes, però en general les vaig trobant bé. Noto les cames molt cansades de la cursa d’ahir. El terreny no ha millorat gaire respecte dissabte. Definitivament no seria el millor per fer orientació. S’acosta el final i a la fita 200 hi ha els del club animant. Travesso la meta amb un temps de 1:12:14. No està malament. Hem quedo per la meitat de la classificació.

Marxem a dutxar-nos i a dinar. Ja amb la panxa plena agafem els cotxes i en caravana fem el retorn cap a casa. Un cap de setmana intens on hem comprovat que les noves categories no ens queden grans. A partir d’ara a millorar, i la pròxima ja està aquí. Pròxim cap de setmana a Cehegín, Murcia. Sembla que els terrenys prometen. Ja tinc ganes d’orientar-m’hi.

Copa Tarragona

2011-03-14T19:03:00.003+01:00

Diumenge 6 de març tocava Copa Tarragona. L’escenari va ser el Camp de Mart i el Col•legi Sant Pau. El Sebas va preparar una cursa sprint, força ràpida, amb canvi de mapa inclòs.

La Teresa i jo vam estar a la organització. Al haver-hi coincidència amb lliga escolar, es van fer dues sortides. Nosaltres estàvem a la sortida de les categories de Copa Tarragona, juvenil, infantil i cadet. Tot i ajudar, no vam renunciar a córrer, així que quan van haver sortit tots, el Sebas ens va donar la sortida. Jo en HOPEN amb un temps de 14:34 i la Teresa en DOPEN amb un temps de 17:32, vam quedar en segon i primer lloc respectivament, de les nostres categories.

La pròxima Copa Tarragona serà a Constantí, i si no passa res en seré el traçador. Esperem que vagi tot be.

Entrenaments a Guadalajara

2011-03-01T20:04:00.001+01:00

Aquest cap de setmana tocava orientació. La federació catalana havia organitzat uns entrenaments per preparar els campionats d’Espanya d’orientació que es faran per setmana santa a Guadalajara. Aquest entrenaments van dirigits a la gent que competeix a més alt nivell, però estan oberts a tothom.

Divendres a la tarda, hem quedat amb la Gemma a Vilallonga, i mitja hora més tard a Valls, amb el Benet Totusaus del BO. Farem les quasi cinc hores que hi ha fins a Cifuentes, prop de Guadalajara. En teoria els terrenys d’allà son molt semblants als que ens trobarem al mes d’abril.

Només arribar, deixem les coses a la pensió i anem a fer l’entrenament nocturn. La sortida es prop del poble. No fa gaire fred. Fem 3 o 4 fites i ens retirem. És molt tard i els pròxims dos dies seran durs.

Dissabte al matí, després d’esmorzar, anem a Trillo. En una zona propera al poble, i envoltats pel riu Tajo, fem l’entrenament matinal. El Tommi ha preparat una sortida amb diferents mapes, per així evitar seguir a altres corredors. Els camins no surten, per tant haurem d’agafar altres elements de referència. El nivell és alt i em costa trobar les fites. Al final trigo quasi dues hores en fer el circuit sense poder trobar les dues últimes.

Dissabte la tarda toca entreno prop de Cifuentes. El mapa és força llarg i dur. Te la particularitat de que han esborrat la zona del bucle llarg, només deixant les corbes de nivell, en una zona molt plana. Em costa relacionar els elements del mapa amb el terreny. De la 3 a la 4 em despisto força. N’hi ha alguna que l’haig de buscar una bona estona. Després de més de dues hores decideixo acabar l’entrenament, deixant-me les dues ultimes per fer. Tinc les cames una mica carregades i prefereixo no forçar. Repassant el track m’adono de que m’he deixat la 3. En fi demà serà un altre dia.

Dissabte al vespre toca nocturna a prop de Trillo, just a l’altre banda de l’entrenament del matí. La Gemma i la Teresa hem convencen per anar. Comencem el circuit quan encara s’hi veu una mica. Decidim amb la Teresa de fer-lo junts. Quan arribem a la segona fita ens enganxem. No la trobem per enlloc. Poc a poc van arribant més corredors i també es queden bloquejats. Menys mal que no som els únics!! Ja força cansats de tota la jornada decidim tornar i fer un parell de fites que ens venen de pas. Per avui ja n’hi ha prou.

Diumenge sortim d’hora. Ens dirigim cap a Ariza, un poble situat a mig camí de Saragossa. Aquí els boscos son molt nets, molt diferent de la zona de Cifuentes. Sembla que avui disfrutarem. L’entrenament consisteix en dos mapas. Un de recorregut llarg i l’altre una mica més curt. Jo començo pel llarg. La primera fita se’m fa molt costa amunt i haig de recular a la sortida dues vegades. A la tercera va la vençuda. A partir d’aquí les vaig trobant totes mes o menys be, tot i que haig de mirar el mapa amb molta atenció. És fàcil desorientar-te i a més els camins no estan dibuixats. De camí a la tercera sorprenc a dos petits cérvols que anaven despistats. A dues pel final atrapo a la Teresa que ha escollit el mateix mapa que jo. L’acabem quasi junts. He trigat una hora i quart. Les patacades d’ahir donen els seus fruits. El segon mapa el deixem ja que no tenim massa temps.

Dinem a Ariza i agafem el cotxe cap a Calatayud que està a tres quarts, direcció Saragossa. En una zona prop del poble farem l’últim entrenament del cap de setmana. Es un mapa amb molta pujada i baixada, i amb pocs elements lineals. Faig tot el circuit amb una hora i poc. Afino una mica més, però trigo bastant més que els elit. La lectura de mapa encara em costa i el físic és molt important.

Tres hores més de cotxe fins a Valls, on ens acomiadem del Benet, i finalment a Vilallonga on la Gemma ens deix a casa. Cap de setmana molt intens i molt profitós. Esperem poder-ne fer més.

Ferrata de l'aigua al coll

2011-02-17T19:22:00.001+01:00

Dissabte al matí, vam decidir aprofitar el magnífic anticicló que ens visita aquest dies, per fer la via ferrata de l’aigua al coll. Aquesta ferrata es troba a les serres de Mestral, a l’alçada de l’Hospitalet de l’Infant, i te un grau de dificultat una mica elevat a causa dels seus escalons força separats, i de dos desplomats que li donen emoció a la via.

Son les 9 del matí. Arribo a Reus on m’estan esperant el Josep Lluís, el Nico i el Rafa. Carrego els trastos al cotxe i posem rumb a Hospitalet. Quan arribem al poble m’adono de que m’he deixat la ressenya. Ens enredem una mica però al final trobem el camí. Arribem fins la bassa on deixem el cotxe. Agafem les motxilles i comencem a caminar. En un quart d’hora ens plantem a l’inici de la via. Ens equipem i comencem a pujar.

Hi ha una boirina que no deix veure amb claredat el mar. De totes maneres les vistes son espectaculars. El sol peta de valent per l’època que som. Arribem al primer desplomat i se senten els primers esbufegs. Travessem la roca pel forat, passem el pont tibetà, i enfilem l’últim tram de la primera part. Per acabar, un agraït ràpel de 20 metres on ens recreem amb els vídeos i les fotos.

Agafem el camí de tornada i ens posicionem a l’inici de la segona part. El Nico es veu just de forces i prefereix no fer-la. La resta comencem a pujar. Un primer tram força vertical, dona pas al tibetà, preludi del segon tram i més complicat. Aquí es troba el desplomat més exigent de tota la via ferrata. Tremolors, esbufegs, crits... uns amb més dificultats que altres l’anem passant. Ja només queda arribar al cim. La satisfacció es completa i així ho demostra la foto de final de via. Agafem el camí de tornada i el continuem fins el cotxe. Allí ens relaxem, ens hidratem i ens recuperem de l’esforç.

Un via de vistes excel•lents i exigent a la vegada, i que no defrauda mai per mes vegades que la facis.

Una sortida de diumenge...

2011-02-14T14:56:00.002+01:00

Ahir vam decidir sortir a donar un vol per les muntanyes de Prades amb alguns companys de feina. Al final entre una cosa i l’altra el tema va quedar mig mig companys de feina, amics, parelles, fills, filles. Una bona combinació per veure que tal és això d’iniciar els petits a la muntanya.

L’Oriol va ser el rei de la festa, en una cadireta a l’esquena de sun pare estava com al balcó de casa, traient el cap per guaitar i emocionant-se per tot, dormint a estones, plorant d’altres, de luxe. El que no anava tant descansat era el Xavi, tot i que és un campió ja que va fer tota l’excursió amb ni més ni menys que 13 quilets a l’esquena.

L’excursió va començar amb una mica de retard, com no, ja se sap que això de començar a l’hora és una utopia.

La sortida la vam fer des de Capafonts direcció la Cova de les Gralles, el Pont de Goi, la cova del Grèvol, La Foradada i un altre cop Capafonts, jo vaig ser l'encarregada de guiar el grupet. En principi m'havia guardat la ruta al GPS però amb les presses no vaig agafar la ruta encertada, així que amb un mapa de muntanya "a lo classic" també vam arribar a Roma!

El primer tram va ser pujada suau fins a la font de la Llúdriga, des d’allí vam salvar gairebé tot el desnivell en una pujada que ens va plantar al capdamunt de la muntanya, com ja li vaig dir a la Raquel les excursions planes no existeixen, per arribar dalt de la muntanya en algun moment has de pujar.

Des de dalt vam planejar una mica i ens vam plantar a la Cova de les Gralles, com que feia fresqueta i el sol no tocava vam decidir continuar fins el Pont de Goi, just sobre la cova. Al pont de Goi, pont de pedra natural, ens vam parar a esmorzar ja que l’hora i la panxa així ho marcaven.

Després d’una estona de solet i relax i amb la panxa plena, vam reprendre el camí per una pista molt ampla tot i que ens en vam adonar que no haguessin anat malament uns patins o unes raquetes de neu ja que una bona part del camí estava coberta per grans plaques de gel que encara no s’havien desfet de la nevada de feia dues setmanes. Els que més van disfrutar van ser un altre cop el Xavi i l’Oriol J

Anant planejant, després d’una petita confusió vam arribar a la Cova del Grèvol, tot i que algunes no se’n vagin ni adonar, ja se sap que a vegades t’emociones en la conversa! Passada la cova vam anar baixant fins a La Foradada, el camí era prou bo i venien ganes de baixar fent una mica el cabra i corrent una mica, però ens ho vam reservar per la pròxima sortida. Així que vam anar desfent camí xino xano fins arribar a la carretera que remuntaríem fins arribar un altre cop a Capafonts.

La sortida va ser distreta i amb 4,30h vam veure una mica de tot, vam disfrutar del solet, la companyia i d’un diumenge a la natura. Va ser una excursioneta tranquil·la i amb vistes molt boniques assequible per a tothom.

Uns quants van aprofitar el dia i ho van rematar amb un bon dinar per la zona i la resta de tornada a casa per preparar la tornada a la feina de l’endemà.

Tavascan, Tavascan, i ... Tavascan

2011-02-07T17:38:00.002+01:00

Aquest cap de setmana hi va haver la tercera prova del circuit català de raquetes, puntuable per Copa Catalana. La prova la organitzava el Reddis i nosaltres vam ajudar en l’organització per segon any consecutiu. Com a novetat, aquest any va ser nocturna, i l’escenari va tornar a ser l’estació d’alta muntanya de Tavascan.

Divendres a la tarda, la Teresa i jo sortim cap a Tavascan. Tres hores i mitja de viatge ens porten al refugi de la Pleta del Prat. La temperatura es de 3 graus. Allí ens trobem al Pep i la Txell. El refugi està quasi buit. Sopem, tot fent petar la xerrada i ens anem a dormir.

L’endemà ens aixequem i esmorzem. El dia es esplèndid. Cap a mig matí comencen a arribar tota la gent del club. Ens comencem a organitzar. La Teresa i jo ens apuntem al grup de marcar el recorregut. Cintes per aquí, banderetes per allà... A la tarda quan tanquin l’estació, acabarem de marcar el camí.

Dinem i cap a la tarda ho acabem d’enllestir tot. Poc a poc, la gent que ha de participar, va arribant. Mentre repassem tot el circuit, s’acaba de fer fosc. Al cel no hi ha cap núvol i es veuen les estrelles perfectament. Els que corren Copa Catalana faran 3 voltes al circuit. Els que caminen els farem arribar fins el Mirador del Corviu, tot seguin la pista d’esquí de fons, i allí donaran mitja volta. La Teresa i jo ens encarreguem de marcar fins el mirador, i allí esperem que passin tots els participants. Quan arriba la Txell, que fa d’escombra, baixem tots junts cap al refugi. Els participants ja han baixat cap al poble de Tavascan, on es fa sopar multitudinari. Arrepleguem trastos i baixem pitant, no fos cas que s’ho acabessin tot.

Es donen els premis als guanyadors i seguidament comença la teca. Patates, olives, pizza, llonganissa, coca, galetes, iogur de can joanet,... quin far de menjar! Per acabar un ron cremat per fer passar el fred. Vora les 12 s’acaba la festa i tornem al refugi on passarem la nit.

Diumenge torna a fer un dia magnífic. Aprofitant que tenim el forfait gratis, agafem les taules i ens dediquem a fer unes baixades. El Rafa també s’apunta. No hi ha gaire gent i la pista es ample. La Teresa baixa força be. La cosa ha canviat des dels Alps.
Al migdia pleguem per dinar, mentre prenem el solet a la terrassa. Ens acomiadem de tothom i comencem el camí de tornada.

Ja son tres els anys que pugem a la raquetada, i la veritat es que ens agrada molt. L’any que be esperem tornar-hi, per poder tornar a ajudar. Qui sap si l’any que be, potser ens haurem d’orientar una mica...

Canal Roja o barranc del tres en ratlla

2011-01-19T09:30:00.000+01:00

Aprofitant el bon temps dels últims dies, dissabte ens vam aventurar per les muntanyes de Montserrat, a fer la Canal Roja o també conegut com el barranc del tres en ratlla.

La Teresa, el Josep Lluís, el Nico, el Rafa i jo mateix, sortim per allà les 8:00 cap a terres barcelonines. Al arribar a la població del Bruc, busquem el carrer Can Massana i el seguim fins dalt de tot. Girem a la dreta, pel carrer de l’Abad Escarré, i agafem la primera pista que ens trobem a mà esquerra. Seguim el camí i els indicadors que porten a Can Jorba, fins arribar a una masia abandonada, on deixem el cotxe.

Mentre ens canviem, van arribant més cotxes, amb gent que va a caminar o a escalar. Quan estem llestos, continuem el camí pel que veníem amb el cotxe, fins a arribar a un creuament de camins amb un pal indicador. Just abans surt un caminet a mà dreta, senyalitzat amb marques vermelles que ens portarà fins al coll de les Ajagudes. A partir d’aquí comença a baixar fins que travessa el barranc. Deixem el camí i continuem per la llera del barranc fins a trobar el primers equipaments. Comença l’aventura.

Esmorzem una mica mentre ens posem l’equip. Fa molt bona temperatura i a l’ombra no es passa fred. Els primers ressalts son ràpels petits, i alguns estan equipats amb cordes. El barranc s’estreny i s’ha de baixar fent oposició per les roques. Ens entretenim força fent fotos. En un dels ràpels, trobem aigua estancada a la recepció. Un toll de pam i mig on el Rafa, intentant no mullar la corda, perd el control i acaba fent un pèndol, mullant-se de cintura per avall. Mira que ho fotem difícil de vegades.

Seguim baixant, i poc a poc el barranc es va obrint. Arribem a la part final. Després d’un ràpel de 20 metres ens plantem als dos últims, un de 40 i un de 30 respectivament. L’últim ràpel, on la recepció està ple de esbarzers que es poden evitar fàcilment, et deix al mig d’una zona d’escalada. Hi ha força gent.

Donem l’aventura per finalitzada amb la foto de rigor. Ens queden 10 minuts fins el cotxe, on ens espera el dinar. Dinem tot prenent el solet, i assaborint els moments viscuts, abans d’emprendre el viatge de tornada. Ja estem rumiant la pròxima aventura. No trigarà massa.

Cursa dels reis

2011-01-10T18:53:00.000+01:00

Dissabte es va disputar la cursa del reis emmarcada dins de la lliga nocturna d’orientació. L’esdeveniment es va aprofitar per incloure la cursa dins de la Copa Tarragona 2011. Una cursa en modalitat score, 75% urbana, i 25% rural, va tenir com a escenari El Vendrell.

Aquest any la Teresa i jo hem decidit de competir per separat. Jo en H OPEN i ella en D OPEN vam afrontar la primera cursa de la temporada. Així doncs, a les 19:11 es donava la sortida en massa des de la Plaça Nova del Vendrell. La gent que passejava ens mirava amb cara estranyada, i preguntava el que fèiem.

La Teresa va fer una bona cursa, però una fita mal col•locada li va fer perdre massa temps. Al final 1:09:33 li va donar el tercer lloc. Jo, en canvi, vaig fer una cursa força dolenta. A la tercera fita ja havia perdut uns 7 minuts, i en les fites del tram de bosc, hem vaig despistar força. Al final 1:08:20 hem va col•locar a baix de la classificació amb un temps molt dolent.

També comentar la participació de dos manyacs en la categoria DUO HOMES, l’Albert i el Pol , que van fer una bona cursa en el seu estreno, tot i ser els únics de la seva categoria.

Aquí deixo el track a mitges de la cursa que vaig fer, ja que se’m va acabar la bateria a sis fites del final. Esperem que la cosa millori en les properes.

http://connect.garmin.com/activity/62555038

La vall de Boí

2011-01-09T10:27:00.002+01:00

Aprofitant les mini vacances de Nadal, aquesta setmana vam decidir pujar a la neu. Agafant una oferta de esquiades.com, ens va portar un parell de dies a les pistes de Boí Taüll. Feia uns anys que no hi anava i la Teresa tampoc, i la veritat es que no va decebre. Es una estació de mitja grandària, en general amb pistes força amples, i amb l’atractiu de poder pujar fins a 2700 metres, sent el domini esquiable més alt dels pirineus.

La neu estava acceptable, però falta una nevada perquè estigui be. Tot i no haver-hi pedres, hi havia alguna placa de gel amb la que havies d’anar en compte. La Teresa va continuar amb l’aprenentatge, girant als dos cantons i encadenant girs amb la taula. Esperem que aquest any acabi d’agafar la tècnica. Amb un parell o tres de pujades més ho tindrem superat.

Ara ja esperem la pròxima. Que que sigui aviat!!

Cursa de la dona-O

2010-12-22T16:09:00.000+01:00

Aquest cop deixem els homes a casa i 10 dones del club ens dirigim al Parc del Guinardó Can Baró de Barcelona on es realitza la cursa de la dona Orientadora organitzada per Farra-O. Mare meva, quin perill!!

L’ambient, com sempre, és agradable i distès, noies escalfant, altres ja en plena cursa, altres xerrant una estona i saludant a les companyes, una mica de nervis etc. Just arribar, ens trobem unes noies que van participar en l’entrenament de la setmana passada al casc antic de Tarragona, estan molt animades i segurament l’any que ve s’inscriuran al club, cada cop som més dones amb ganes de fer orientació, això és motivador!!

La cursa del Parc del Guinardó disposa de tres circuits C1 (difícil) 4,3 km i 28 controls, C2 (mitjà) 3,7 km i 27 controls i C3 (fàcil) 2,5 km i 19 controls.

La Raquel, la Núria, la Susana i l’Aida fan el circuit C2, tenim un petit ensurt al final de la cursa ja que l’Aida no arriba, jo he sigut la última en veure-la en un parc que formava part de la cursa, la Gemma i alguns organitzadors que van a treure valisses s’organitzen per trobar-la, al final acaba la cursa amb l’ajuda de la Gemma i l’ensurt s’ha acabat en no res, a vegades passa, no sempre t’orientes.

L’Anna, la Rosa, la Dolors, l’Eva i la resta realitzen el C3.

Jo, animada per la Gemma, em decideixo a fer el C1 a l’igual que ella, ja sé que segurament no tindré un bon resultat, ja que competeixo amb les noies que participen en Èlit, però igualment és un repte per a mi i m’ajuda a progressar.

La cursa és molt entretinguda. Consta de dues parts, hi ha canvi de mapa i d’escala, vaig fent i vaig trobant les balises i me’n vaig ensortint, em despisto una mica a la sortida per falta de concentració i en una balisa, encara no tinc gaire per la mà això dels rumbs, però acabo la cursa amb èxit i molt contenta d’haver escollit el circuit C1. A més me’n vaig a casa amb un munt de cremetes i potingues per la cara, aquests del Farra-O ens cuiden.

La resta de noies/dones del club acaben també la cursa amb èxit.

M’ha sorprès l’enormement la participació i la quantitat de dones que practiquen aquest esport, en total 121 dones van participar en la curs de la dona Orientadora, i cada cop som més les que ens animem a practicar aquest esport. Què tindrà? La veritat és que enganxa.

Us deixo un link amb les fotos de la cursa, i per les que no ho hagueu provat mai us animo a venir a la pròxima.

http://www.clubmontsant.org/

Fotos de la cursa:

http://picasaweb.google.com/c.e.farrao2010/IIDONAO2010

Orientació per la Marató de TV3

2010-12-20T11:32:00.000+01:00

El passat 12 de desembre, una colla de montsantins ens vam desplaçar a Sant Cugat del Vallès, per córrer la cursa d’orientació per la marató de TV3. La Teresa i jo, ja hi vam ser l’any passat, i ens sembla una bona manera de contribuir.

Aquest any l’escenari era el turó de can Matas, un parc que es troba al mig de Sant Cugat. Com a novetat, i com be sent habitual en les ultimes curses, el circuit constava de dos mapes, en modalitat score.
Jo, igual que l’any passat em vaig deixar alguna fita. Sembla que no em trec l’empanada del damunt. La Teresa no se’n va deixar cap però un despiste en la interpretació del mapa, la va deixar en un temps molt dolent.

Esperem que l’any que be, puguem ser-hi de nou.

A Tignes per la Puríssima

2010-12-13T20:20:00.000+01:00

El dia abans

La Teresa surt a les 15 h. De seguida que acabi de dinar, marxarem cap a Tignes. Ens esperen unes 9 hores de viatge. El cotxe ja esta tot carregat. Roba, menjar, botes, taules,...

Abans de les 16 ja estem en marxa. Els de Girona deuen estar sortint en aquests moments. Canviem de pilot 3 o 4 vegades, així el viatge es fa menys pesat. Abans d’arribar a Grenoble, ja es veuen tots els camp nevats. A les cunetes hi ha força neu. Aquest últims dies deu haver nevat molt. La temperatura va baixant poc a poc. A falta de 15 km per arribar, hem de parar a posar les cadenes.

Per fi arribem. El Dimas, la Cristina, el Xevi, la Laura, la Sissi, el Carles i son germà Lluís, ja son allà. Tots estem molt cansats. Ens anem a dormir.

Dia 1

Ens aixequem amb tranquil•litat. El dia es molt solejat però fa molt de fred. El termòmetre marca -17. A les pistes hi ha bona neu. Les primeres baixades ens ajuden a recordar com anava això de lliscar per la neu. De seguida m’hi trobo. A la Teresa li costa una miqueta més.

En ple migdia, i amb un bat de sol que cau, la temperatura es de -25 graus. Fa un fred horrorós. Els dits dels peus i les mans estan congelats. No aconsegueixo calentar-los. Tots estem igual. Se’m passa pel cap deixar els esports de neu... i no soc l’únic. No he tret ni la càmera per fer fotos.

A les 15 h. desfilem cap a l’apartament. Ja no aguantem més. Dinem allà. La calefacció central funciona a mig gas a causa de les temperatures. Ho suplim amb un parell de calefactors que ens han donat a l’agencia. Passem la tarda xerrant, llegint, dormint, jugant, ... Al vespre, a la Teresa i a mi, ens toca fer el sopar. Macarrons a la bolonyesa. El fred ens ha deixat xafats a tots. Ens anem a dormir. Esperem que demà la cosa millori.

Dia 2

Els núvols tapen tot el cel. La temperatura ha pujat i força. Estem a 2 graus. Això ja es una altra cosa! Avui anem cap a la vall del costat. Tot i no veure’s gaire es surfeja millor. Comença a veure’s alguna guerra de neu. Avui estem més animats. Fins i tot dinem a pistes.

Ens retirem al tancar l’estació. Comença a nevar. Passem la tarda com podem fins l’hora de sopar. Avui el Dimas i la Cristina ens preparen un arròs a la cubana per llepar-se els dits. Zzzzzzzz.....

Dia 3

Ha nevat durant tota la nit i encara continua. Avui sí que es veu poca cosa. Jo no em trobo gaire be. Cap al migdia plego i me’n torno a l’apartament. Quan arriben els demés, fem una mica de dinar. Després juguem unes quantes rondes al Rumik. Qui no guanyi cap partida farà un massatge als demés. Per sort o per desgràcia tots guanyem una ronda. Els músculs continuaran engarrotats. Sopem una mica i a dormir. Les previsions pels pròxims dos dies pinten molt be. Ho haurem d’aprofitar.

Dia 4

Avui tornem a tenir sol. Després de dos dies nevant, la neu està esplèndida. Decidim fer tota l’estació de punta a punta. Ens portarà tot el dia. Els fora pistes estan per tot arreu. El Xevi no ha trepitjat cap pista. Tot ho fa per fora!! Osti quines nates. Se’m passa pel cap crear un grup al facebook que es digui: “A mi també em molen els forapistes del Xevi” ... millor no. El Carles es queda enfonsat fins a la cintura. Quina suada!!!

Vas entrant i sortint de la pista. La neu sembla coto fluix. No es pot explicar, s’ha de viure!! Ja cap al migdia, a la sortida del telehuevo de la Daille, ens trobem una snowparty improvisada. Tothom es deix anar, o casi tothom... Continuem baixant pistes. Avui si que hem aprofitat el dia. Ahhhh... m’encanta l’snow.

Per la tarda ens dividim. Uns decideixen anar a prendre alguna cosa. La Sissi, el Carles, la Teresa i jo, aprofitem el forfait i anem al spa. Ja hi vam anar l’any passat i aquest any repetim. Com molen els tobogans...
Al vespre sopem. Avui toca espaguetis a la carbonara. Mmmm ... el millor final per un dia fantàstic. Demà ja marxem.

Dia 5

El dia torna a ser força assolejat. Cap a la 13 h. marxarem. Així que encara tenim unes 3 hores per rematar el pont. Avui toca snowpark. Anem saltant un darrera l’altre el diferents salts. Cadascú al seu estil. Gravem vídeos. Així durant 4 o 5 tandes. Ens ho passem pipa!!

Be ara si. Ja toca marxar. Ens acomiadem de la colla pessigolla. Amb el cotxe ja carregat, comencem el viatge de tornada. Farem una parada tècnica a Grenoble per comprar xurros. Mmmm... no estan mal. A les 00 h. arribem a casa. Estem cansats.

Aquest el segon any que anem als Alps francesos per la puríssima. No hi ha millor manera d’obrir la temporada. Però el que ho fa especial de veritat es la companyia dels nostres amics de terres gironines. Si l’any passat ja ens ho vam passar be, aquest any encara més. Per molts anys!!!

Els Segalassos - Copa Catalana 2010

2010-11-19T16:46:00.003+01:00

Dissabte 13 de novembre

A les 10 del matí arribem al centre de competició. Allí ens esperen l’Edu i el Lluís. Estan xerrant amb l’home del mas del costat. Fa un sol esplèndid. Sembla que siguem a la primavera.

El club Montsant organitza la última prova d’enguany de copa Catalana, i nosaltres ajudarem en la organització. Comencem les feines. Mentre ells van a comprovar les prebalisacions, nosaltres senyalitzem la zona prohibida. Es troba al costat de la carretera just on el barranc de l’eixut l’entravessa. Ens porta mes o menys una horeta encerclar tota la zona, tot seguint el mapa. Acabem i remuntem un tros de carretera fins a un dels dos passos obligatoris. El pas està ple d’esbarzers. Traiem els guants i les estisores de podar, i comencem a netejar. A part de la malesa ens trobem amb brossa. Ens hi entretenim força.

Cap a la 13.30 ens trobem de nou al centre de competició, i decidim anar a Prades a dinar. Per la tarda fa cap tot el gruix del club, amb tot el material. Comencen tots el preparatius. Jo estic al grup de col•locadors i la Teresa a Sortides.

Els col•locadors comencem la nostra feina. Aquesta tarda només col•locarem els suports i alguna banderola, les que quedin més amagades. La zona que controlo jo son 14 fites. Es divertit seguir el mapa per trobar-les. S’assembla a un entrenament.

De tornada al centre de competició, ja està quasi tot muntat. El sol esta a punt de pondre’s. Toca retirada cap al refugi d’Albarca, on continuen els preparatius. Els mapes, els dorsals, les descripcions, ... Mentrestant la canalla posa la sala de lliteres de cap per avall. Per fi arriba el sopar. Hi ha molta gana i ho escurem tot. No en queda ni pels gats. Zzzzzzzzzzzz.......

Diumenge 14 de novembre

A les 7:30 ja som a lloc. Els col•locadors som els primers en posar-nos mans a l’obra. Hem de posar les bases sportident a totes les fites, activar-les, i col•locar les banderoles que falten. Fins que no estiguin totes a punt no es pot començar la cursa. A l’últim moment acabem de posar els avituallaments. Ara si, ja es pot començar.

En el centre de competició es fan els últims preparatius, mentre els participants van sortint. Es marca la zona d’arribada, els podis, la música, ... M’escapo un moment i vaig a veure a la Teresona a sortides, a veure com li va. Una mica de teca per ella i l’Eva. Hem esmorzat molt d’hora.

Poc a poc van arribant els participants. Els últims 100 metres tothom apreta, i es que hi ha un pernil en joc. La Gemma va de bòlit amb el tema serveis. Hi ha moltes coses a fer.

Ja amb les classificacions definitives, el Tomi, primer a la categoria elit, explica en un mapa gegant com ha fet la cursa. Tothom l’escolta. S’ha d’aprendre dels cracks.

Sorteig de material i repartiments de premis posen punt i final a la cursa. Les coses han sortit força be i estem tots molt contents i també cansats. Recollim fites, avituallaments i cintes de les zones marcades. Mentre, al centre de competició desmunten tot el xiringuito. A mitja tarda ens fem la foto de grup i ens acomiadem.

Es la primera vegada que vivíem una cursa d’orientació per dins. La veritat es que hi ha molta feina. Ens ha agradat força, sobretot per l’ambient que es respira al club. A veure si l’any que be hi ha la oportunitat d’organitzar una altre.

Taller d'orientació

2010-11-10T16:52:00.002+01:00

Diumenge vam organitzar un taller d’iniciació a la orientació pels manyacs. La idea era explicar una mica en que consisteixen les curses d’orientació, i familiaritzar-se una mica amb els tipus de mapes d’aquesta disciplina.
Per fer el taller ens vam desplaçar a la zona del fondo del Mata, prop del Vendrell. Vam aprofitar el mapa de copa Tarragona que vam disputar el mes de març, per fer el taller. En total vam ser 14 manyacs i la experiència força positiva, fins el punt de que alguns participaran a la cursa dels segalassos d’aquest diumenge. Esperem que els hi agradi i que no sigui la ultima que facin.

Provant mapes

2010-11-10T16:38:00.001+01:00

El dissabte al matí vam quedar els del club a la zona del segalassos per anar a provar mapes. Aquesta setmana es disputa la última prova de copa catalana d’enguany, i ens ha tocat organitzar-la. Vaig tenir la oportunitat de provar el mapa de H40, i la veritat es que em vaig sentir força còmode, ja que el nivell tècnic d’aquesta categoria es més alt que el H21B que corro habitualment.

Així, mentre uns provàvem mapes, els altres prebalissaven tota la zona, deixant-la a punt per posar-hi els controls. L’Edu, el nostre cartògraf, ha fet molt bona feina, i la qualitat dels mapes es nota.

El cap de setmana que be el dedicarem a l’organització de la cursa. Esperem que surti tot be.

La castanyada

2010-11-04T16:40:00.010+01:00

Aquest any per la Castanyada, els manyacs havien preparat un programa força interessant. Dissabte a la tarda es feia una excursioneta tot visitant l’ermita de Sant Urbà, per anar obrint boca.
Al vespre, després de sopar al refugi de Cellers, centre neuràlgic de la castanyada, es va fer una visita al Centre d’observació de l’univers. Aquí es on la Teresa i jo ens vam incorporar. La visita constava de dues parts. La primera es visitaven els dos telescopis, l’un enfocat directament al sol, i l’altre d’observació de l’univers. Malauradament el cel força ennuvolat no ens va deixar veure cap imatge, i ens vam haver de conformar amb les explicacions del guia. La segona part consistia en una petita projecció en format imax sobre l’univers.

L’endemà al matí estava planificat fer la II marxa manyaga de regularitat. No va parar de plovisquejar durant tot el matí, així que es va aplaçar la cursa. Mentre, i per no quedar-nos al refugi avorridots, vam aprofitar per anar de visita pel Castell de Mur.

Un cop feta la visita, va sortir el sol. Així que sense perdre temps ens anem a dinar al refugi, i seguidament vam pujar al poble de Llimiana per celebrar la cursa.
La cursa consistia en una marxa dufour pels carrers de Llimiana. La gent del poble ens mirava encuriosits i preguntaven el que fèiem. El primer tram va estar marcat per un error tipogràfic del mapa. Això va fer que els equips anessin perduts, seguint carrers i cantonades que no quadraven, i provocant situacions força divertides. Els altres tres trams van anar rodats, i ens van permetre descobrir racons del poble i una mica de la seva història. Des d’aquí felicitem als organitzadors per la currada que es van fer.
Ja a la nit, i després de sopar, dels panellets i les castanyes, es va celebrar el trocanyac (intercanvi d'objectes), i el gran torneig de Dalmuti.

Dilluns al matí ens vam aixecar amb l’olor de xocolata. La xocolatada, en la qual també hi van participar els guardes del refugi, va posar punt i final a la castanyada d’enguany.
Com ja be sent habitual de cada any, la castanyada no ens va decebre. Per molts anys!!!

Escalant a Margalef

2010-11-03T15:43:00.002+01:00

Dissabte al matí vam anar a veure els nostres amics de Girona. Van decidir passar els 4 dies de castanyada escalant pels voltants de Margalef. Feia temps que no els veiem, i aquest cop també van venir la Marta i el Sergi.

Ens vam trobar tots al sector de can llepafils. No hi havíem estat mai i la veritat es que ens va agradar força. Mentre els gironins provaven les vies Bombarda (6a) i Les mosques també dormen (6a+), nosaltres ens vam dedicar a vies més assequibles. La Teresa i jo no escalàvem des de setmana santa i ens ho vam prendre amb calma. El primer objectiu van ser la via Txak-pak (4), i aprofitant la reunió vam fer la via Trans (4+). Les sensacions van ser bones, així que la pròxima va ser la via Tampak (4+). Mentrestant el Sergi i la Marta provaven Trans (4) i A morro (5). El Sergi, però, ens va demostrar de que encara conserva els dots d’escalada i va fer Les mosques també dormen (6a+) sense despentinar-se.

El matí ja no donava per mes, i tocava retirada. Ens vam acomiadar de la colla pessigolla. Pròxima cita, els Alps. Aquest cop, però, serà per surfejar sobre la neu.

Copa Catalana a Gósol ... i van dos

2010-10-26T16:57:00.006+02:00

Aquest cap de setmana tocava copa catalana. La cita va ser a Gósol. L’any passat per aquestes dates, també vam ser-hi. Tot just ens començàvem a iniciar i la veritat es que recordant el mapa i la cursa de fa un any, la evolució es nota, i gràcies sobretot al entrar a formar part del club Montsant.
Dissabte a la tarda ja érem allà dalt. Teníem ganes de participar a la popular i així entrenar una mica. Va ser una grata sorpresa, ja que la cursa consistia en 2 mapes. Un primer, en format lineal, i que la majoria ens vam pensar que era score, el qual ens va confondre durant una estona als participants. En aquest hi havia dos zones diferenciades. La primera, la del castell, era una zona rústica, amb murs de pedra, bancals i matolls. La segona era per l’interior del poble.
Un cop acabat el primer mapa, et donaven el segon, on tornaves anar cap a la zona del castell. Aquest cop però el mapa no estava complet. Només sortien dibuixades les zones on es trobaven les fites. La resta estava en blanc. Per tant havies de fer memòria del mapa anterior i mirar d’orientar-te, mirant d’identificar els pocs elements dels que disposaves. Un bon entrenament, sens dubte.
Al final la Teresa va aconseguir el tercer lloc en la categoria de dones, i jo el desè, molt penalitzat per la confusió inicial.
A la nit ens vam quedar a dormir a Saldes, junt amb la resta del club, en una casa rural. En total érem 16 dels 27 integrants del club que el dia següent participàvem a la cursa. Tot un rècord.
L’endemà el dia es va aixecar ennuvolat. Feia força fresca i el sol no acabava d’aixecar. La Teresa no sortia fins les 11 i jo tres quarts d’hora més tard.
La cursa va ser força dura, en la línea de l’any passat. Les fites eren una mica més tècniques de l’habitual. Tot i això vaig aconseguir acabar el 8è amb 1 hora i 19 minuts. La Teresa que va fer el tercer millor temps de D21B, va quedar desqualificada per no marcar la segona fita, tot haver-la trobat i marcat. El sportident va fer de les seves. Una llàstima perquè va fer una cursa molt bona.
Del club van fer podi la Núria a D12, el Rubén a H14 i l’Enric a H16. La pròxima cita serà als Segalassos, al costat d’Albarca. Aquest cop però, no participarem. Estarem a la organització.

Treko de Santes Creus

2010-10-21T18:42:00.001+02:00

Diumenge es va celebrar la treko de Santes Creus. La Teresa i jo vam competir en la modalitat blau amics. El mapa consistia en trobar 30 fites al llarg de 12,5 km. La cursa ens va sortir rodona, ja que vam anar trobant les fites sense dificultat i a un bon ritme, tot i que el rogaining del dia abans es deixava notar bastant en les cames. Finalment amb 1:30:45 vam aconseguir arribar primers deixant el segon a 11 minuts.

El Marcel i el seu fill van aconseguir el primer lloc en blau família, el Gerard i la Ivent primers absoluts de la vermella, i l’Albert t i l’Edu segons de la vermella amics.

Esperem que en les trekos de l’any que be continuï la bona ratxa.

Rogaining del Vi

2010-10-21T18:38:00.005+02:00

La Gemma ens va enredar per participar en el II rogaining del vi, que tenia la sortida a Pacs del Penedès. La cursa consistia en trobar el major nombre de fites durant un període de 6 hores. Les fites tenien una puntuació depenent de la dificultat que tinguessin (desnivell, distància, ...). Així guanyava el que més punts tenia, i en cas d’empat, contava el temps.

Ens marquem una mica de planning i comencem la cursa. La primera hora i mitja va transcorre per planúries, majoritàriament per vinyes i algun rierol. Poc a poc ens anàvem apropant a la zona on hi havia les fites amb més puntuació, i el desnivell començava a notar-se.

A l’ecuador de la cursa vam comprovar que portàvem un bon ritme sobre el pla previst, i vam decidir fer-ne alguna més. Les hores passaven i les cames començaven a estar força pesades i adolorides.

En el tram final ens vam enredar en alguna fita, i el temps se’ns va ajustar una mica, i es que el cansament no perdona. Al final vam arribar amb 5:53:50, uns 6 minuts de marge perquè no ens penalitzessin. Un total de 117 punts i una desena posició que ens va deixar un bon sabor de boca. La planificació ens va fallar una mica, però per ser el primer cop ja va estar bé. L’any que be segur que ho millorarem.
La Gemma i el Francesc van quedar 4ts. de la categoria mixte veterans, i el Marcel i el Joan 3ers. de homes veterans.

BTT-O a Prats de Lluçanés

2010-10-11T18:28:00.003+02:00

Tot i les alertes del servei meteorològic, el diumenge vam disputar la Copa Catalana de BTT-O a Prats de Lluçanès. La Teresa i jo vam participar en la iniciació llarga, uns vint i pocs kilòmetres de pujades, baixades, aigua, i sobretot molt de fang. Vam quedar 5è i 4t. respectivament en una cursa que va abandonar molta gent. La Ivet 3a. de dones sènior A, el Sebas 2n. en homes sènior B, i la Gemma 1a. en dones veteranes, van ser els millors resultats del club.

Dos dies d'osona

2010-10-05T18:22:00.009+02:00

Aquest cap de setmana es celebraven els 2 dies d’Osona d’orientació. Dissabte tocava mitja a Sant Marc, i diumenge llarga a Tavertet, tot a la vora de Vic. La Teresa i jo només vam participar el dissabte, ja que el diumenge volíem anar al concurs de castells de Tarragona.

La cursa de dissabte era molt ràpida i qualsevol despistada et feia baixar llocs a la classificació. Jo no vaig tenir una bona cursa i em vaig saltar una fita. En canvi la Teresa li va anar millor que en les últimes curses i va aconseguir l’onzè lloc.

Destacar el primer lloc de l’Alex Fernandez en H40 i el tercer lloc del seu fill Ruben en H14. La Gemma segona en D35 i la Núria Perez també segona en D12.

Fins a Rojals des de Montblanc

2010-09-30T14:14:00.007+02:00

Aquest diumenge ens vam retrobar amb els Manyacs. El motiu va ser per fer la ruta Montblanc-Rojals-Montblanc. Vam sortir de l’ermita de Sant Josep, tot seguint el GR-171. La major part del recorregut ressegueix el barranc de la vall, passant per diverses fonts, com la del mas de Barbeig o la del Grèvol, i per un entorn força ombrívol, on la fresqueta es feia notar. En 3 horetes ens plantem a Rojals. Allí visitem una mica el poble, dinem, i fem la sobretaula a la casa rural La Socarrimada.

De tornada agafem una pista que va resseguint La Solana, i anem a parar a Montblanc, on agafem el camí que torna a l’ermita. Una bona excursió per passar el diumenge.

Orientació per Santa Tecla

2010-09-22T14:12:00.003+02:00

Aquest dilluns es va disputar el VI trofeu Ciutat de Tarragona d’orientació, i que com be sent habitual, s’emmarca en les festes de Santa Tecla de Tarragona.

La prova consistia en una cursa en modalitat score pels carrers del casc antic de Tarragona. L’afluència de participants va desbordar les previsions del club. La Teresa i jo vam competir en la modalitat Duo Mixte, ja que la prova també puntuava per copa Tarragona. Aquest cop vam enredar al Josep Lluís i al Rafa perquè ho provessin, participant en la categoria d’iniciació.

Durant la cursa hi va haver alguna incidència en una de les fites, i es que algun graciós, per no dir una altra cosa, la va canviar de lloc. A nosaltres ens va tocar de ple i ens va fer perdre uns minuts preciosos. Tot i això vam aconseguir el tercer lloc, repetint la posició i el podi de l’any passat. El Josep Lluís i el Rafa van quedar quarts, a un pas del podi.

Cap de setmana d’orientació

2010-09-14T14:12:00.004+02:00

Aquest setembre ha començat fort pel que fa a l’orientació. Primer van ser els campionats de Catalunya el cap de setmana passat, i aquest cap de setmana tocava copa catalana i copa Tarragona.

Divendres es va disputar la II cursa d’orientació del Catllar i que a més era puntuable per copa Tarragona. Per fer-ho una mica diferent els organitzadors van preparar una cursa amb dos circuits. El primer era en format score (tu escolleixes l’ordre de les balisses) i recorria els voltants del poble per camps i boscos. Un cop acabada recollies el mapa del segon circuit, on es tractava de realitzar una cursa urbana lineal pels carrers del poble.

Aquest cop la Teresa i jo ens vam posar les piles i vam aconseguir acabar en primer lloc amb un temps de 38’ 41’’ deixant els segons a més de 8 minuts. A més ens va servir per consolidar-nos en el segon lloc de la copa Tarragona, retallant diferencies a l’Àngela i el Marcel, i deixant els punts molt igualats.

El diumenge hi tornava haver copa catalana. Aquest cop la cita era a Vallfogona de Ripollès. De bon matí vam sortir de Tarragona amb dos cotxes amb integrants del club. La resta havien pujat dissabte i havien fet nit a Vallfogona.

La cursa tornava a ser de llarga distància, i el circuit es disputava enmig de prats verds, boscos, rius, vaques, i filats elèctrics, com ve sent habitual en les ultimes curses.

Pel que fa al resultat, en H21B vaig aconseguir el 8è lloc en una cursa força dura i on encara queda practicar bastant el tema tècnic. A la Teresa no li va anar gens be, i junt amb el cap de setmana passat, sembla que aquesta tornada de vacances no li està provant.

Destacar el primer lloc del Sebas en H21A, i també el primer lloc en D21A per la Aedmae Triin, una noia Estona que estarà d’erasmus per Tarragona durant 5 mesos, i que s’ha apuntat al club. Arribar i moldre i es que per allà dalt, en temes d’orientació, estan a un altre nivell.

De passeig en catamarà

2010-09-14T14:09:00.003+02:00

En el raid de Cambrils del passat mes d’abril, ens va tocar una sortida en catamarà. Aprofitant que aquest dissabte teníem el dia lliure ens vam apropar al port de Cambrils i vam fer us de la invitació.

L’activitat te una durada de 3 hores i consisteix en sortir de Cambrils, agafar rumb a Salou i fondejar durant un ratet davant del cap de Salou, on et pots banyar, per després reprendre el camí per tornar al punt d’inici.

En principi, les característiques d’un catamarà permeten navegar només amb la força del vent, però no va ser el cas, i vam tirar de motor durant tot el viatge. Les begudes anaven incloses, i sense límit. Així doncs podies veure cervesa i sangria fins que el cor et digues prou. En aquest sentit hi va haver algun guiri que va aprofitar el bitllet al màxim, i va anar d’un pel que no haguessin de tirar els salvavides. I parlant de guiris, excepte nosaltres, la resta tots eren turistes estrangers.

En fi, l’activitat ens va agradar força, i es ideal per relaxar-se durant una estona.

Campionats de Catalunya a Capolat

2010-09-08T17:16:00.004+02:00

Divendres 3 de setembre

El Sebas i la Isa ens passen a buscar per Vilallonga. Sortim direcció Berga a veure si arribem a l’entrenament a la població de Capolat. Quan arribem ens informen que els del club acaben de marxar. Igualment fem part de l’entrenament de nit i amb frontals. Al acabar ens dirigim a Avià. Allí ens esperen els del club, en una casa rural, on estarem els dos dies. Aquest cap de setmana hi ha els campionats de Catalunya d’orientació.

Dissabte 4 de setembre

De bon matí ens llevem. La Teresa i jo som dels primers que sortim i ens dirigim cap a la sortida amb l’Aida i els seus pares. Ella també surt de les primeres. Avui es corre la cursa de mitja distància i estem una mica expectants de com anirà, després de la parada estival.

La cursa em va força be i aconsegueixo entrar dins dels deu primers. A la Teresa no li anat tant be. La resta de gent del club va arribant i ja comencen a sortir els primers podis. La Gemma primera en D35, l’Enric tercer en H16, i la Núria primera en D12. També destaquen el Benet en iniciació adults, i la Judit en l’encintat.

Per la tarda ens apropem a Berga on alguns participem al III trofeu ciutat de Berga. L’Edu aconsegueix el tercer lloc en homes senior, en una cursa sprint pels carrers de la ciutat.

Al vespre ens quedem a sopar per allí i ens retirem aviat. L’endemà toca cursa de nou.

Diumenge 5 de setembre

Avui es corre la cursa de llarga distància, i la Teresa i jo tornem a ser dels primers en sortir. L’Alfredo, que també surt aviat, ens acompanya fins la zona de competició. Aquest cop la cursa no ens va gaire be a cap dels dos. Encara ens falta una mica de tècnica, i molt de físic. En canvi a la resta de companys els hi va força be.

L’Alfred aconsegueix el tercer lloc en H14, el Raúl també tercer en H12,i la Gemma primera en D35, l’Aida primera en D12. A banda, hi ha hagut molts quarts i cinquens llocs mostrant el bon nivell que hi ha al club.

Menció especial per la Gemma que ha quedat campiona absoluta de Catalunya (mitja + llarga) amb dos primers llocs, i l’Edu s’emporta el tercer lloc del Trofeu Santoro, que premia el conjunt dels resultats de tot el cap de setmana.

Ara, ja esperem la pròxima cursa. Diumenge a Vallfogona. Abans però, copa Tarragona al Catllar. Això serà el divendres. A veure com anirà.

Vacances

2010-09-02T21:53:00.002+02:00

Aquest any hem concentrat les vacances al mes d’Agost. La primera setmana hem estat tombant pel parc nacional d’Aigüestortes, fent la carros de foc en una travessia circular. La segona setmana vam viatjar per Cantabria, visitant poblets, fent senderisme i barranquisme. I la ultima setmana ens vam centrar en la provincia de Huesca. Primer vam estar per Guara fent barrancs. Després vam fer un impàs i vam estar per la part més a l'est del parc natural de Posets-Maladeta. I finalment vam acabar pel parc nacional d’Ordesa.

La cosa ha anat així:

Carros de foc

Viatge a Cantabria

Un tomb per la província de Huesca

2010-09-02T20:49:00.001+02:00

Dissabte 21 d’agost (Palomeras del Fornocal)

Ens aixequem tranquil•lament i comencem a carregar al cotxe tots el trastos que havíem preparat el dia anterior. Cap allà les 10 del matí sortim cap a la Sierra de Guara. En 2 horetes ens plantem al lloc. Com que ja es una mica tard, mirem de fer algun barranc curt. Al passar per les Palomeras del Fornocal, ens aturem i des de dalt del pont veig que baixa aigua. Aquesta si que es bona. Les pluges de fa 2 dies encara es notaven. No podem desaprofitar aquesta ocasió, a més la Teresa no l’ha fet.

Deixo el cotxe al pont del Fornocal, per anar-lo a buscar a la sortida, i en 5 minuts torno a las Palomeras. Ens canviem enmig d’una forta calor i comencem l’aproximació de 3 minuts que ens deix dins del barranc.

Només començar ja ens remullem per apaivagar la calor. Comencem a caminar i de seguida s’estreny. Les parets es van aixecant. Algun ressalt que altre ens deixen a la capçalera del primer ràpel de 5 metres, just passat el pont. L’aigua que baixa el fa més engrescat i agraït. Més passadissos estrets que ens obliguen a treure’ns la bossa. Arribem al Ràpel de 6 metres i seguidament el de 7, i que ens marquen el preludi dels foscos. Alguns ressalts més que baixem fent oposició i sortim dels foscos. La llum del migdia que es cola per les escletxes del sostre, fa que el barranc estigui preciós. Dos passadissos més d’estrets i arribem al final.

A la Teresa li ha agradat força, i la veritat es que amb l’aigua que baixa ens podem considerar afortunats. Ja només queda remuntar el Fornocal durant uns 20 minuts i de seguida ens plantem al cotxe. Ens canviem i agafem rumb al Camping Rio Vero, on passarem els pròxims 3 dies, per posar-nos còmodes. A la nit decidim anar a sopar a Alquezar. A la plaça del poble, tot sentint el Barça de fons com apallissa el Sevilla, i guanya la Supercopa, sopem tranquil•lament.

Diumenge 21 d’agost (Formiga)

Mentre esmorzem decidim que avui anirem a fer el Formiga. El Cisco l’havia fet fa unes setmanes i li va agradar força. Així doncs agafem l’imprescindible i posem rumb a Panzano. Un cop passada la població de Bastaràs, trobarem el pont que creua el riu Formiga. Passat el pont hi ha un pàrquing on deixarem el cotxe. Pels pèls, hi ha força gent i només queda un lloc.

Preparem les motxilles i comencem a caminar. El caminet va remuntant el riu per la dreta. Aviat arribem a la bassa on acabarem el barranc. A partir d’aquí el camí comença a pujar fins arribar a la Cueva de las Polvorosas. En aquest punt ja ens trobem una empresa que estan fent explicacions tècniques. Arribem al tram que està equipat amb un cable de vida. Aquí ens posem l’arnés i ens assegurem. A baix es veu una gentada per començar el barranc.

Amablement ens deixen passar i fem el ràpel de 4 metres que ens porta a la llera del riu. Allí hi ha varis grups per entrar. Hi ha una mica de confusió amb dues empreses que volen posar ordre d’entrada. Després d’aclarir-ho, comencem el descens amb un petit tobogan de 3 metres. Després d’uns quants ressalts arribem al primer ràpel de 7 metres. A partir d’aquí ens trobem una zona d’estrets força divertida fins arribar al segon ràpel, també de 7 metres. Es pot fer com a tobogan de 5 metres, que es com ho farem nosaltres. Baixa la suficient aigua per disfrutar del descens. Seguidament be un petit sifó per sota una pedra. Més ressalts i tobogans fins arribar a un altre salt de 7 metres que nosaltres farem com un tobogan de 6. Algun tobogan més i un ràpel de 4 metres que desgrimparem, posen punt i final al descens. A la bassa final pots saltar varies vegades i des de diferents llocs. Allí dinem mentre s’assequen els neoprens, i tranquil•lament reprenem el camí de tornada. Descens de 2 hores molt maco, que tot i la gentada que hi havia, en cap moment vam haver d’esperar-nos.

Tornem al càmping a relaxar-nos, sopar, i a preparar el material per l’endemà.

Dilluns 22 d’agost (Oscuros del Balcez)

Avui mirarem de fer un barranc que no sigui gaire llarg. A la tarda hem d’anar al poble de Aneto i millor no ajustar massa el temps. Al final decidim fer Los Oscuros del Balcez.

Agafem el cotxe i ens dirigim cap a Rodellar. Passat el kilòmetre 9, abans d’arribar a Las Almunias, ens desviem per una pista amb un rètol que posa Barranco Fondo. Seguim la pista passant pel mirador del Balcez i arribem a una explanada, on hi ha indicadors. Hi ha uns quants cotxes aparcats, suposem que estaran fent el barranc.

Preparem les motxilles i comencem a caminar per la pista degudament indicada. Hi ha un grup de francesos que han sortit fa 5 minuts. Pugem fins a un coll i que ens permet veure el riu Balcez. Ara el camí ja es de baixada i ens portarà fins a la llera del riu. Continuem caminant fins que ens trobem amb un caos de roques gegants. Aquí ens canviem i comencem el descens.

Els primers passos ens porten a esquivar les grans roques que ens trobem. Ja sigui per sota o per damunt anem avançant fins que arribem al primer ràpel. Són 6 metres d’alçada i darrera la cascada queda una petita cova. Recollim la corda i seguim avançant. Les roques son molt grans i impressionen. Anem trobant el camí poc a poc passant un parell de ressalts. Poc després ens trobem el segon ràpel de 5 metres, que baixem mig fent oposició, mig fent tobogan, i que desemboca a l’inici de la zona de foscos. Aquí comença la part més bonica i impressionat del barranc.

El riu s’estreny formant un passadís estret, d’uns 250 metres més o menys, per on només hi passa una persona, amb unes parets que amb prou feines serpentegen, de més de 30 metres d’alt. Es com si amb una destral gegant haguéssim fet un tall a la roca per deixar passar les aigües del riu Balcez. Ara entenem perquè esta considerant un dels descensos més macos de la Sierra de Guara. Fem fotos de totes maneres mentre disfrutem d’aquest espectacle de la naturalesa. En bona part del recorregut hem de nedar, ja que no toquem fons. El passadís s’acaba amb un ràpel de 5 metres, i seguidament veiem com s’obre el barranc. Ja només ens queda sortejar uns grans blocs de roca fins arribar a una zona de basses, anomenat el Tranco las Olas, on s’acaba el descens. Aquí dinem mentre s’assequen els neoprens. La gent es banya a les badines, on fins i tot hi ha algun saltet.

El camí de retorn al pàrking es de 35 minuts de pujada, seguint un caminet marcat que surt a mà dreta. Redéu quina suada. Arribem al cotxe i ens dirigim de seguida al càmping. Pleguem la tenda, ens dutxem i posem rumb al poble de Aneto. Allí ens esperen el Saül, el Pol i el Jordi Viña. Durant el viatge no puc deixar de pensar en el barranc que hem fet.

La casualitat fa que ens trobem amb els nostres companys al Puente de Montañana. Prenem un refresc i continuem pujant fins a Aneto. Allí ens desviem i agafem una pista que ens portarà al embassament de Llauset. Al pàrking de cotxes, a més de 2000 metres i a les portes del parc natural Posets-Maladeta, acampem. Al fons es veu el coll de Llauset, on demà hi arribarem com a pas previ per coronar el Vallibierna i Culebras. Sopem i a dormir que demà s’ha de matinar.

Dimarts 23 d’agost (Vallibierna i Culebras)

Ens aixequem a les 5:30 del matí. Esmorzem, repleguem les tendes, i 1 hora més tard comencem a caminar. Primer voregem l’estany de Llauset tot seguint el GR-11. Poc a poc es va aclarint i quant arribem al final del llac ja s’hi veu força. En aquest punt deixem el GR i avancem per la vall de Llauset tot seguint el riu Llauset. Fa força fresqueta i fins que no som a mitja pujada no ens comença a tocar el sol. Ens traiem una mica de roba i acabem de pujar l’últim tram fins el Coll de Llauset (2865 metres). Aquí descansem una estona i reposem forces, mentre observem el nostre objectiu.

Reprenem la marxa. Ara el camí ja es força dret i en molts passos s’ha de grimpar. En 3 horetes aconseguim el primer dels cims, el pic de Vallibierna (3067 metres). Després de fer-nos les fotos, disfrutem de les vistes, sobretot de l’Aneto que el tenim allà mateix.

Continuem i anem a la següent fita, però abans haurem de fer el temut pas de cavall. És un pas d’uns 12 metres de llargada, amb precipici a banda i banda, i que es presenta molt aeri. Tal com diu el seu nom el passarem sentats, com si muntéssim a cavall, i amb molt de compte. Un a un anem passant. La Teresa no ho veu clar, però ho acaba passant sense dificultats. Patia més per veure’ns passar a nosaltres que no pas per ella.

Ja només queda pujar uns metres i assolim el segon objectiu, la Tuca de las Culebres (3062 metres). Fotos de rigor, i sense aturar-nos ens disposem a baixar. Crestejem una mica i agafem el camí de baixada, passant per Ibon Chelat (Estany gelat) i pels estanyets de Coma Arnau. Un mica més endavant empalmem amb el GR que ens portarà fins l’estany de Botornàs i la cabana que porta el mateix nom, i una mica més avall fins a la zona de les Fonts, lloc on hem deixat el GR al matí.

Ja només ens queda recórrer tot el llac de Llauset fins arribar als cotxes. En total 7 hores en que la baixada s’ha fet una mica pesada. Carreguem trastos, baixem tota la pista fins el poble de Aneto, i ens dirigim cap a Vilaller, on dinarem per celebrar l’aventura.

Després dinar i d'acomiadar-nos dels nostres companys, agafem rumb cap a Torla, a les portes del parc nacional d’Ordesa, passant per Castejon de Sos, o per Aínsa entre d’altres. Aquí estarem la resta de les vacances. Encara ens queden moltes aventures per viure.

Dimecres 24 d’agost (Via ferrata del Sorrosal)

El matí es fred i el sol no treu el nas per sobre de la muntanya fins tocades les 10. Ens allotgem al càmping rio Ara, tocant al poble de Torla. Avui ens prendrem el dia de relax. Al vespre esperem l’arribada de la Marta i el David. Per no avorrir-nos i fer el gos tot el dia, i aprofitant que tenim la població de Broto a 5 minuts, decidim anar a fer la via ferrata del Sorrosal. És una via ferrata de dificultat baixa, però els llocs per on passa i les vistes que s’hi poden veure, fa que sigui una de les ferrates més maques que es poden fer.

Al pàrking de Broto ens preparem mentre veiem un grup de 15 o 20 Belgues que també la volen fer. Així que ens afanyem i recorrem els 5 minuts d’aproximació fins el començament. La ferrata comença a la base de la cascada del sorrosal. La cascada és el final del barranc del sorrosal que també es pot baixar. Pensant-nos que baixaria poca aigua i que els abocaments dels pobles de més amunt es notarien, vam decidir no fer-lo. La nostra sorpresa va ser que hi havia grups que l’estaven fent i ens van comentar que les olors no es notaven gens. Avui ja es una mica tard i no tenim ressenya. Potser diumenge ho provarem. Ja veurem.

Així doncs comencem la ferrata. Ens esperem un ratet a que un grup avanci una mica i així no ens haguem d’esperar. El primer tram es molt senzill i ens porta fins al costat mateix de la cascada. A partir d’aquí remuntem la cascada en un tram vertical d’uns 20 metres. A mitja paret entrem a la roca per un forat, i on seguirem un túnel que es com una mena de canal del barranc. Aquí anem fent oposició amb cames i braços per no mullar-nos els peus. Sort del frontal de la Teresa. No es veu ni un piju. El túnel s’acaba i sortim al mig del barranc, just a la capçalera de la cascada. Anem remuntant el barranc encaixonat per les seves parets. Canviem de cantó travessant un pont fet amb una biga de fusta. Mentrestant veiem passar un parell de grups que estan fent el barranc. Quina enveja. Remuntem una mica més i anem a para a una zona, al mig del barranc, on s’acaba el primer tram i més espectacular de la ferrata. Aquí hi ha unes basses on et pots banyar i descansar.

Nosaltres seguim a fer els altres dos trams, que ja abandonen el barranc, i on vas alternant zones de bosc i roca. Les vistes sobre Broto son esplèndides. Arribem al final de la ferrata en una zona boscosa, i que s’agraeix. Avui el sol apreta de valent. Agafem el camí, ben marcat, que en 20 minuts ens tornarà a Broto. Per celebrar-ho dinem al peu de la cascada, tot remullant-nos els peus.

A la tarda tornem al càmping i allí ens relaxem mentre arriben el David i la Marta. Muntem les tendes i sopem plegats, tot fent broma dels menjars de sobre i la seva qualitat. Nosaltres amb els caldos millorem una mica el tema, però haurem de continuar treballant-ho.

Dijous 26 d’agost (Senderisme per Ordesa)

Avui, amb la Marta i el David, havíem decidit d’anar a fer alguna excursioneta per la vall de d’Ordesa. Ells portaven una guia i un mapa. Mirant-nos les excursions ens animem a fer-ne una de suau amb previsió del que ens espera els pròxims dos dies. Així doncs ens apropem a l’estació d’autobusos i allí agafem el bus que en 20 minuts ens portarà a la Pradera de Ordesa. Durant el viatge ja s’entreveuen els primers paratges de la vall.

Comencem l’excursió retrocedint una mica de la Pradera fins a trobar un caminet que ens porta fins al barranc de Salarons. A partir d’aquí anem remuntant pel costat del barranc fins a introduir-nos de ple en El circo de Carriata. Els colors i les formes de les roques no et deixen indiferent. A la dreta el Tozal del Mallo que corona el circ. Sense arribar a dalt de tot, agafem el camí de la dreta que ens portarà a planejar per la Faja Luenga i Punta Gallinero. Des d’aquí es veu tota la Sierra de las Cutas i un tros de la Senda de los Cazadores. Al cap de 3 hores entrem al Circo de Cotatuero. Les vistes son de pel•lícula i la Cascada de Cotatuero es impressionant. He de reconèixer que tot el que m’havien explicat no era per menys, i la fama i la singularitat d’aquesta vall es més que merescuda.

Pel camí ens trobem un petita serp que dibuixa uns bonics colors al serpentejar, i que córrer a amagar-se. A la base de la cascada parem per dinar i descansar.

Un cop dinats continuem la nostre ruta tot rodejant la Fraucata per sota, per un camí que vist des de baix diries que es impossible de passar, però que no presenta major dificultat. El tram final ens introdueix al Bosque de la Hayas, un bosc espès de faigs com pocs n’hi han, i que ens porta fins el GR-11 que agafarem de baixada fins el pàrking d’autobusos de la Pradera. Al final unes 6 horetes d’excursió i que ens han permès descobrir un part de la vall.

De tornada comprem una mica al poble i cap al càmping a relaxar-nos i sopar. Els pròxims dos dies seran la traca final de les vacances. Esperem que tot surti be.

Divendres 27 d’agost (Refugi de Góriz)

El dia a Torla s’ha aixecat ennuvolat, i els núvols més negres estan a sobre de la vall d’Ordesa. La Marta, el David, la Teresa i jo ens els mirem mentre esmorzem al càmping. Després d’esmorzar repleguem els trastos i anem cap al poble. Allí ens trobem el Josep Maria i la Bel, el Saül, el René i el Jordi Viña. De seguida arriben el Víctor, el José Angel i mon germà. Sembla que hi som tots.

El dia ja s’ha aclarit i els núvols han desaparegut. La previsió del temps que hi ha a la caseta d’informació, indica que tant avui com demà farà bon temps. Comprem els bitllets i agafem l’autobús fins a la pradera d’Ordesa.

Al arribar mengem una mica i quan estem llestos emprenem la marxa. Hem de recórrer tota la vall d’Ordesa, fins a la Cola de Caballo. Els primers passos del GR-11 ens porten a El Pilar, una estatueta plantada al mig del camí. A l’esquerra el circ de Cotuatero, amb la seva espectacular cascada. Més endavant, i sempre remuntant el Rio Arazas per la nostra dreta, trobem les diferents cascades d’aigua. Mentrestant per l’esquerra es pot observar el Bosque de las Hayas. Els miradors i les fotos sovintegen en aquest tram del camí. A les 2 hores arribem a les Gradas de Soaso. Aquí el camí es torna pla i deix de ser ombrívol. Mitja hora més tard arribem al final de la vall, a la famosa Cola de Caballo. Als peus de la cascada que porta el mateix nom, dinem una mica i reposem.

Continuem la marxa a través de les Clavijas de Soaso, un pas equipat que ens deix a l’alçada del començament de la cascada. La vista des d’aquí de la vall i de la Cola de Caballo es magnífica. A l’esquerra es pot veure tota la Sierra de las Cutas, amb la Senda de los Cazadores com serpenteja per la seva base. Ens reenganxem al GR i ja no el deixarem fins al refugi de Góriz, al qual hi arribarem tres quarts d’hora mes tard.

Quasi damunt del refugi es veu la Punta de las Escaleras, i una mica desplaçat a l’esquerra es pot veure el Cilindro de Marboré. El nostre objectiu, el Monte perdido queda amagat. Demà ja el veure’m.

Al vespre ens relaxem, alguns fent fotos, altres mirant la ruta de l’endemà. Ens espera una jornada dura.

Dissabte 28 d’agost (Monte perdido)

A les 6:45 donen el primer torn d’esmorzars. El Víctor, el José Angel i mon germà han demanat l’esmorzar a les 5:30. Ells tornaran a casa en cotxe avui mateix, així que han començat a caminar més aviat. El Jordi Viña i el René també s’hi han afegit.

Esmorzem ràpid i a les 7 i pico comencem a caminar. Els primers passos ens porten per la vertical de la Punta de las Escaleras. Quan arribem a la seva base ens desviem cap a l’esquerra per anar a buscar el Barranco de Góriz. Aquí ens sortim una mica de la ruta, però de seguida reenganxem el camí correcte. Poc a poc anem pujant i aviat divisem La Escupidera, el punt més negre dels Pirineus. Sort que no hi ha neu.

Al cap d’una estona arribem al Lago Helado. Des d’aquí es veu un filet de gent que puja fins el cim, com si fossin formigues. Darrera nostre encara puja més gent. Descansem uns minuts i iniciem la pujada més complicada. Les primeres passes consisteixen en crestejar pel costat de la canal que encara aguanta la neu. Més amunt, a l’alçada de La Escupidera, el camí es torna difícil. Pedra solta amb terra fan que cada passa que dones sovint tiris mitja enrere. Per fi arribem a l’esplanada de dalt on ens toquen els primers rajos de sol del dia. Encara ens queda un tros, però no portarà més de 5 minuts. Aquí ens trobem a mon germà i la resta que han sortit més aviat. Fa tres quarts que han arribat, i ja tiren per avall. Ens fem la foto de tot el grup. Llàstima que no hagi pogut ser al cim. Des d’aquest punt es pot veure perfectament tota la vall de Pineta. Tenim als nostres peus el llac Marboré, el balcó de Pineta, els Astazu i el glacial del Monte Perdido.

Acabem de pujar el tros que ens queda i assolim el cim. Fita aconseguida. Ens trobem a 3350 metres. Les vistes son espectaculars i el dia tant clar que fa, hi ajuda. Ens fem les fotos de rigor i descasem una estona mentre disfrutem de l’espectacle. Ens ho hem ben guanyat.

Després d’un rato ja toca baixar sinó se’ns farà tard. Mentre el Saül acaba de fer unes quantes fotos, a petició d’un grup de francesos, els demés comencem a baixar. Primer fins a l’esplanada i a continuació per la tartera. Es baixa molt millor del que es puja. En poc temps ens plantem al Lago Helado. Seguim baixant i només parem per observar les marmotes com prenen el sol.

Per fi arribem al refugi. Aquí ens esperen el Jordi Viña i el René. Aprofitem per dinar i descansar durant més o menys 1 horeta. Ja només ens queda desfer les passes d’ahir. Les Clavijas de Soaso, la Cascada de Cola de Caballo, las Gradas de Soaso, i així fins arribar a la Pradera de Ordesa. Les cames pesen força després de 12 hores de caminar, de pujar quasi 1200 metres i baixar-ne uns 2000.

Poc abans de les 20:00 agafem el bus que ens retorna a Torla. Ja només ens queda dirigir-nos a l’alberg, per fer-nos una bona dutxa, un bon sopar, i a dormir ben plans.

Diumenge 29 d’agost

L’endemà, després d’aixecar-nos i esmorzar tranquil•lament, iniciem el viatge de tornada amb la satisfacció d’haver aconseguit coronar un dels cims més macos que es poden fer. Segur que deixarà marca.

Viatge per Cantabria

2010-09-02T16:29:00.003+02:00

Dilluns 9 d’agost

Durant tot el matí hem estat preparant maletes bosses i demes. Després de dinar carreguem el cotxe i comencem el nostre viatge. Avui dormirem prop a la costa Cantàbrica. En 5 hores de viatge ens plantem a Islares on es troba el càmping. Muntem la Tenda i anem cap a Castro-Urdiales a sopar una mica. Uns pinxos i una mica de sidra, ens deixen ben tips i per un bon preu. Un tomb pel port pesquer i ens retirem a dormir. Demà ja farem la visita més a fons.

Dimarts 10 d’agost

Ens aixequem aviadet i anem cap a Castro-Urdiales. Allí ens enganxem a la visita guiada gratuïta que ofereix la oficina de turisme. El far, el poble pesquer i l’església gòtica de Santa María. Ens sentim com uns autèntics guiris.

Un cop acabada la visita agafem la carretera de la costa i ens acostem a Laredo. Al baixar cap el poble es veu la extensa platja de La Salve que forma una mitja lluna. És com 3 vegades la llarga de Tarragona. Ens perdem passejant pel casc antic i on aprofitem per dinar.

Per la tarda seguim costejant pel mig de les ries, i arribem a la població de Santoña. Donem un tomb pel passeig amb el Monte Buciero al costat mateix. Sense més ens apropem cap a Santander, la capital. Pel camí veiem els poblets amb tot de cases i sense pisos. La veritat es que fa goig.

Aparquem al centre i ens entretenim passejant per allí. La catedral, l’ajuntament, la Plaza Porticada, ... Mentre passegem un home gran ens atura i ens pregunta si som parella. Ens diu que al veure’ns se li ha acudit una petita poesia, i ens la recita per veure si ens agrada. Molt bonica, si senyor. L’home, molt agradable, ens diu que te 96 anys (sembla que en tingui menys), i s’acomiada. Després pensant-hi amb la Teresa, potser ens l’havíem d’haver apuntat. En fi, que hi farem. Anem a fer uns pinxos per la zona i ens retirem cap el càmping, prop de San Roman, a les afores de Santander.

Dimecres 11 d’agost

Avui decidim visitar la resta de la ciutat i aprofitarem el TUSBIC, el lloguer de bicis que l’ajuntament posa a disposició dels ciutadans, i només per 1 euro. Comencem per la zona del Sardinero on hi ha les universitats, i el camp del Racing. Les bicis tenen canvis de marxa, i bocina. Més d’un despistat s’emporta una bocinada. Agafem el passeig i passem pel costat de la platja del Sardinero i de la Concha. Més endavant anem a parar a la Península de la Magdalena. Aquí deixem la bici i visitem els jardins, els parcs, i el petit zoo on destaca un foca albina una mica engrescada. Un cop visitada, tornem per agafar les bicis, però només en queda una. Així que ... muntem tots dos a la mateixa bici. Sort que el tros que be ara es cara avall. Passem pel costat de les platges fins arribar al moll. Aquí deixem la bici i fem un tomb a peu. Quan tornem ja no queden bicis i tornem pel passeig fins a l’alçada de la platja del Sardinero, on tenim sort i en tornem a agafar. Retornem al punt d’inici i ja deixem el pedalar definitivament. Ja amb el cotxe anem fins el faro, i un cop visitat agafem rumb a Santillana del Mar. Santander ja no dona per més.

Per la carretera es veu gent fent el Camino de Santiago, suposem que la ruta de la costa. Arribem a Santillana i està a petar de gent. Aparquem com podem i anem a recórrer una mica els seus carrers i places. La veritat es que es una població medieval molt bonica. Dinem en un restaurant amb un pati interior on s’està molt tranquil, apartat de la gentada del carrer. Un cop dinats, donem un altre tomb. Veiem que als aparadors tenen suspiros i orgasmos. Aquesta gent deuen anar faltats que n’han de vendre per les tendes. Sense més dilació, agafem el cotxe i continuem la ruta. Pròxima parada, Comillas.

Entrem per la zona del cementeri on s’hi troba el famós ángel exterminador, una estatua d’un àngel amb una espasa a les mans. Deixem el cotxe per les afores i anem caminant fins els jardins del Palacio de Sobrellano. Allí berenem una mica amb la visió de fons de la Universidad Pontifica. Amb la panxa plena anem a visitar el Capricho de Gaudí, un petit edifici situat al costat del palau, construït per l’arquitecte català.

Cap al vespre, i ja en retirada, ens apropem a la zona de Oyambre. Els surfistes surten de tot arreu, i es que la zona es famosa per aquest tipus d’esport. Plantem tenda al càmping i anem a sopar a San Vicente de la Barquera, que està quasi al costat. Marisc, navajas, i un gelat de bola per rematar-ho, finalitzen la jornada.

Dijous 12 d’agost

Després de 2 dies de fer el turista, avui toca desentumir una mica les cames. Ens internem una mica per Asturies, i arribem fins a la població de Poncebos, a les portes dels Picos de Europa. Aquí comença la Ruta del Cares, camí molt conegut i que uneix les poblacions de Caín i Poncebos. La ruta passa per la Garganta Divína del riu Cares, i es va construir pel manteniment del canal de la central hidroelèctrica de Camarmeña. Fins aquí, venint amb el cotxe, hem tingut pluja, però ara ha parat. Esperem que aguanti.

El camí comença en pujada fins a Los Collaos, moment en que comença a planejar tot seguint el canal. Amb la Teresa anem a pas lleuger i en compte, ja que el camí voreja l’acantellat. De quant en quant anem passant petits túnels de roca, mentre el temps sembla que es va aclarint. Poc a poc anem avançant pel congost travessant el riu pels ponts de Bolín i Los Rebecos. El pròxim tram és la part més estreta del recorregut, i transcorre per una zona de túnels amb finestrals excavats a la roca, amb l’aigua rajant per tot arreu. Passat aquest tram arribem a la presa de Caín, on la vall s’obre i amb les cases del poble a la vista. Estem al vell mig de los Picos de Europa i el sol ens dona la benvinguda.

Dinem estirats en un dels prats verds que hi ha per allí, i després fem migdiada. La pau és absoluta.

Els 12 kilòmetres fins aquí s’han fet una mica llargs, i ara ens toca desfer-los. Reprenem la marxa tranquil•lament. El cel es comença a tapar i a mida que avancem cada vegada més. Mirem enrere, cap a Caín, i allí continua fent sol. Sembla com si fos un oasi permanent on el mal temps no hi pot accedir. La tornada se’ns fa més curta i quan ens adonem ja tornem a ser a Poncebos. Unes 6h 30’ amb dinar i migdiada inclosos, posen fi a l’excursioneta.

Agafem el cotxe i reprenem la marxa. Torna a ploure fort. Avui farem una excepció i dormirem en un alberg, al poble de Bejes. El poble es molt petitet i es troba a la part Càntabra dels Picos de Europa. Després de preguntar, trobem l’alberg. Sembla petit, però quan entrem dins ens adonem que es molt acollidor. L’amo es de la conya i de seguida ens hi avenim. Ens dutxem i ens relaxem. Al cap d’un rato arriba una parella Belga. Ens toca sopar a la mateixa taula i establim una petita amistat. Després, proposen de fer unes partides al Uno. Nooo si us plau!!! No tinc més remei que jugar-hi. Les noies sembla que es tan més despertes i s’emporten la majoria de victòries. Més val que anem a dormir.

Divendres 13 d’agost

Abans de marxar m’havia mirat quins barrancs es podien fer per aquí dalt, i el Cañon del Navedo hem va semblar interessant. És el més freqüentat de la zona i força assequible.

Sortim del poble Bejes i baixem fins a La Hermida on agafem la carretera direcció Potes. Als 5 minuts, i a l’alçada del km 161, travessem un pont, on hi ha una petita entrada en la que es pot aparcar. Aquí s’acaba el barranc i on aparquem el cotxe. Ens trobem una empresa que comença l’aproximació.

Ens canviem i comencem a pujar el camí, tot remuntant el barranc. El dia està plujós, però no hi ha perill de que afecti el cabal d’aigua. Als 15 minuts arribem a l’inici del descens.

Ens preparem i iniciem el descens amb un ràpel de 9 i un altre de 18 metres. Un petit saltet de 4 metres mig destrepant, i arribem al ràpel més llarg. Una bonica cascada de 21 metres. A partir d’aquí ja tot serien ressalts i tobogans, en la part mes engrescada del barranc. Baixa una bona aigua, però en cap moment et domina. Un primer ràpel de 7 metres i un segon de 5 metres a la presa, just a l’alçada de la casa abandonada, serien el preludi del tobogan de 4 metres i amb el que s’acaba el barranc. Caminem uns metres i ja veiem el pont de la carretera. Pugem i ja som al cotxe. En 2 hores ho hem enllestit.

Mentre ens canviem arriba el grup que anava darrera nostre. Tenim l’agradable coincidència de trobar-nos amb algunes cares conegudes de Gorgs. Xerrem una estona i ens acomiadem.

Posem rumb cap a San Vicente de la Barquera, però abans passarem per Unquera, a comprar les famoses corbates. Ja a San Vicente dinem, marisc per suposat, i després fem un tomb per la població que encara no l’havíem visitat. El centre històric, l’església de Santa María i després el Castillo del Rey. En tot moment tenim vistes de la ria, amb la marea baixa i que a mitja tarda comença a pujar, i també del Puente de la Maza.

A mitja tarda ens dirigim cap a Queveda. Aquí hi ha el càmping on dormirem aquesta nit. Plantem la tenda i ens apropem a Torrelavega, que son festes majors. Donem un tomb pel centre de la ciutat, i a la nit veiem el cercavila, per cert, molt original i espectacular, i que acaba a la plaça de l’ajuntament.

Ens retirem al càmping a dormir. Demà ja tornem.

Dissabte 14 d’agost

Pel matí, després d’esmorzar, tornem a Torrelavega per tombar una mica pel mercat medieval. Hi ha forces parades, i fins i tot passen grups d’animadors vestits de l’època. Comprem un parell de pastissos i comencem a desfilar. Ja ens preparem per marxar. Farem una ultima parada a Castro-Urdiales per dinar, i ara sí ja comencem el retorn a casa.

Han estat 5 dies de desconnexió total, on sembla que el temps s’hagi aturat. Senyal inequívoc de que han anat be.

Carros de foc

2010-09-02T09:04:00.002+02:00

El dia abans

Diumenge 1 d’agost. Avui comença l’aventura. Cap allà les 18:00, el Rafa i la Lorena ens passen a buscar per Vilallonga. Carreguem els trastos i ens dirigim cap a l’ermita de paret delgada, on recollim el Josep Lluís. Durant el viatge de pujada ja es comencen a succeir les primeres bromes, sent un preludi del que serà la setmana. Després d’unes 3 hores de viatge, arribem a la Torre de Cabdella, on passarem la nit en uns esplèndids bungalows al càmping la Vall Fosca. Allí ens reunim amb la Paqui i el Roque. Sopem, una mica de sarau, i a dormir.

Dia 1

Després d’esmorzar, arriben el José Luis, la Leo, i el Joan Miquel. Ja amb tot el grup al complet ens dirigim cap al pantà de Sallent. Cap allà les 12, amb el telefèric de la presa, pugem fins l’estany Gento, i d’allí ens dirigim cap al refugi de Colomina. El Josep Lluís, que es l’únic que fa els carros de foc oficialment, agafa els papers i segella el començament de la travessa. Ara sí, la cosa ja va en serio.

Tot vorejant els estanys de Colomina i de la Frescal, i sota un cel ennuvolat, anem a parar al pas de l’Os. El pròxim objectiu serà la Collada de Saburó, a la que s’hi arriba vorejant el llac que porta el mateix nom. A partir d’aquí ja tot es baixada fins al refugi Josep Maria Blanc, tot passant pel magnífic Estany Negre de Peguera.

Al vespre, unes partides a l’Uno, de les quals encara riem ara, unes quantes cançons amb el Joan Miquel tocant la guitarra, i una posta de sol de les que es veuen poques vegades, acaben amb aquesta primera jornada.

Dia 2

Aquest segon dia, decidim fer el tram fins el refugi Ernest Mallafré per una ruta més planera que la habitual de la travessa. Sortim del refugi Josep Maria Blanc, i continuem pel GR 11-20 fins a l’alçada de l’estany de Lladres, on agafem el camí de l’Estany Negre fins a la bassa que hi ha prop de la Central hidroelèctrica de Lladres. En aquest punt ens desviem a l’esquerra travessant l’Avetar i el Bosc de les Raspes de Llaunes fins a apropar-nos al refugi, deixant els encantats a la nostra esquerra.

Segell de rigor i a dinar al llac de Sant Maurici, lloc molt anomenat i massificat, on encara no hi havia estat, i que a pesar de la seva bellesa, em sembla excessivament mitificat.

Ja només queda pujar fins el refugi d’Amitges per la pista, on a partir de l’estany de Ratera es fa força costeruda. Les agulles d’Amitges, on es pot observar la lluentor dels equipaments per ser escalades, donen la benvinguda al refugi. Amb una passejada després de la dutxa, amb les xancles de trekking, finalitza la segona etapa.

Dia 3

La jornada comença amb pujada fins el Port de Ratera. Aquí deixem les bosses, i excepte el José Luis que te una fort encostipat, els demés pugem al Tuc de Ratera (2857 metres), l’únic pic que farem durant la travessa. A la cima tots cridem ben alt "me la bufa tot i no m’apreta res", lema que reflecteix perfectament l’estat d’ànim en que ens trobem tots.

Baixem, agafem les motxilles i continuem caminant. Al poc rato ens separem. El José Luis i la Leo agafen el camí que va directe al refugi nou de Colomers, on dormirem, a veure si el José Luis es recupera una mica. Els demés acompanyem al Josep Lluís a fitxar al refugi de Saboredo. Allí aprofitem per dinar i fer migdiada, sota l’atenta mirada de dos rucs catalans, als que els hi agraden les taronges amb bogeria.

Després de dinar ens dirigim cap al coll de Sendrosa i enfilem la baixada cap al refugi. Els crits de foc o plat comencen a sovintejar, i es que l’estomac fa de les seves. Això si, sempre s’ha de mirar d’on bufa el vent. A mig camí, al Lac Clòto de Baish, alguns decideixen fer-se una remullada, i així arribar fresquets al refugi nou de Colomers, al costat del Llac major de Colomers, plagat de marmotes que es deixen veure de tant en tant.

Sopem i a covar l’encostipat!

Dia 4

Avui el dia s’ha aixecat força tapat. La boira ploranera ens obliga a posar-nos la capelina. Posem rumb al Port de Caldes i d’aquí fins al collet d’Oelhacrestada. En aquest punt, novament el Jose Luis i la Leo, ens deixen per anar directament al refugi Joan Ventosa i Calvell, lloc on passarem la nit. La resta agafem el camí que baixa fins al refugi de la Restanca.

Poc a poc el cel es va aclarint, però el vent és fort i fred. Mentre baixem, observem com un helicòpter deix anar alguna mena de peix al llac de la Restanca. Quan arribem ens trobem descansant a un grup de la Rioja que també fan els carros de foc. Segellem i de seguida comencem a pujar tot el que hem baixat, fins un altre cop al collet d’Oelhacrestada. La pujada es fa dura i quan arribem dalt dinem per recuperar les forces.

El sol ja calenta el suficient i l’ambient es torna agradable, així que aprofitem per seguir la ruta. Tot baixant, al Roque li passa pel cap acostar-se a una vaca. Aquesta deix de mastegar en sec i se’l mira fixament. Millor la deixem que continuï pastant. Més endavant, i en un revolt amb desnivell que fa el camí, el Josep Lluís i el Roque li dediquen un calvo al Rafa, moment en que la Teresa aprofita per fer una foto. Abans d’arribar al refugi encara hem tingut temps de fer una remullada, davant de la insistència del Joan Miquel.

Un cop al refugi, i després d’esperar-nos quasi 1 hora per dutxar-nos, i a sobre amb aigua freda, sopem amb postres sorpresa. La Teresa no pot estar-se de repetir. Després, unes excitants partides al Uno, i a dormir, que el dia ha estat dur.

Dia 5

L’etapa d’avui consisteix en arribar al refugi d’Estany Llong. Pel mig només hem de superar el Collet de Contraix (2760 metres), una pujada que comença amb enormes blocs de pedra, i que a mida que va pujant es va tornant més dret i relliscós. Entre jo, el Josep Lluís i el Roque, coincidim que es un tram moooolt tècnic. Mig grimpant arribem dalt on hi ha un bon grapat de gent.

La baixada no es per menys. Tartera amb pedra desfeta, i una clapa de neu, que alguns aprofitem per baixar relliscant, dona pas a un tram més planer i boscós. En una zona per on passa el riuet i amb algun estany petitet, aprofitem per dinar i alguns fins i tot per remullar-se.

El tram final ens porta fins el refugi abandonat de la Centraleta, on agafem la pista que be de Boí, i que en 5 minuts ens porta al refugi d’Estany Llong.

Després de relaxar-nos ens apropem a l’estany Llong, al costat del refugi, a donar un tomb. Més tard, el sopar, l’habitual partida al Uno, i a dormir, que demà toca l’etapa final.

Dia 6

Avui és l’últim dia. Agafem el camí que puja pel bosc de les Corticelles. Seguidament girem una mica a la dreta i voregem les Agulles de Dellui deixant-les a ma esquerra. El Roque tira pedres als estanys per trencar el reflex de les muntanyes, i així fer-li malbé la foto al Joan Miquel. A partir d’aquí ja enfilem la pujada cap a la Collada de Dellui (2577 metres), l’única pujada forta que ens trobarem avui. La imatge al treure el cap pel coll, es un regal per la vista. Els estany de Fixerola i Cubieso brillen amb els rajos del sol.

Comencem la baixada animats ja que el final està a prop. Primer l’estany de Mariolo i després l’estany Tort. Al final d’aquest es on acabarem l’aventura, així que alleugerem el pas.

A la fi arribem al final, tot tancant el cercle que havíem començat fa 6 dies. El Josep Lluís acompanyat d’uns quants s’arriba fins el refugi de Colomina, per obtenir l’últim segell i recollir la camiseta. Ho enllesteixen en 20 minuts i tornen amb els demés, que els estem esperant al final de l’estany tort, alguns banyant-se i els altres dinant.

Agafem el camí que baixa fins l’estany Gento per agafar el telefèric, però ens trobem amb la sorpresa de que ja han venut tots el bitllets pel que queda de dia. Així no ens queda més remei que baixar a peu fins al pàrking. Amb les ganes que hi ha d’arribar ho aclarim en menys de tres quarts d’hora.

Ja als cotxes ens canviem ràpid i baixem fins a Cabdella per endrapar un bon dinar. El plat de macarrons es visto y no visto i es que la gana apreta. Després de dinar ens despedim i així acabem l’aventura.

Han sigut 6 dies fantàstics. Les bromes i les rialles han estat constants i fan que el recorregut hagi sigut més lleuger. Tots ens vam destapar una mica i fins i tot amb moments en que feien malt les galtes de tant de riure. Ja es parla de fer alguna cosa l’estiu que be. Jo, si s’ha de riure tant, ja hi poden comptar.

Cap de setmana a Guara

2010-07-26T11:53:00.029+02:00

Ja fa temps que teníem la mirada posada en el la sierra de Guara. Tot i haver-hi fet les practiques del curs de barrancs, no hi havíem tornat, i ens feia gràcia anar cap aquella zona. Ens vam ajuntar el Cisco i jo, l’Edu, a qui vam conèixer a Gorgs,i la seva amiga Ester.

Així doncs, el divendres vam pujar cap allà dalt, parem a comprar al súper, i després cap al càmping, on vam llogar un Bengalí, una mena de bungalow de lona i que surt molt be de preu. A la nit sopem i planifiquem el barranc de l’endemà.

Barranc del Fornocal

Aprofitant que havia plogut feia dos dies, vam decidir fer el Fornocal, un barranc que en aquesta època baixa sec, tot i les surgències que es troben a mig camí, i que amb el filet d’aigua que baixava va fer més interessant el descens. Un barranc amb zones encaixonades i altres més obertes, que necessita combinació de cotxes, i que vam fer en 4 hores. Fins i tot en alguna bassa vam poder saltar.

Després de dutxar-nos i dinar, vam anar a Alquezar a fer Turisme.

Palomeras del Fornocal

L’endemà vam decidir fer las Palomeras del Fornocal. Extraordinari barranc per la seva estètica i estretor. Les pluges dels dies anteriors havien netejat les basses estancades.

Només començar ja s’estreny de seguida. En molts passos t’has de treure la motxilla ja que si no, no es passa. Arribem als dos primers ràpels de 5 i de 6 metres respectivament, que donen pas a la zona de foscos. Cada vegada ens enfonsem més i les formes del barranc son precioses. El revoloteig dels coloms per damunt nostre, ens fa entendre el nom del barranc. Fent oposició anem baixant poc a poc fins arribar a l’últim ràpel de 4 metres. Un filet de llum es suficient per veure el necessari per continuar.

Ja en el tram final el barranc s’obre una mica fins a portar-te al riu fornocal, on acabarem el descens. Uns tres quarts d’hora intensos i preciosos. Realment recomanable.

Un cop acabat tornem al càmping on dinarem, replegarem trastos, i tornada cap a casa. Ja coneixem una mica més de Guara. Aviat i tornarem.

Veteranos

2010-07-19T12:54:00.020+02:00

Aquest cap de setmana la cosa va anar de tres mils. Uns amics del Josep Lluís anaven a fer el Veteranos, així que vam aprofitar i ens hi vam afegir. Fa dos anys, ja vaig provar de fer-lo, però les condicions de neu que ens vam trobar no van fer possible arribar fins el cim.

El divendres, el Josep Lluís, el Rafa, el Pere i jo, ja vam pujar cap allà dalt on faríem nit al càmping Forcallo, prop del refugi de Viadós, i on ens trobaríem amb la resta. Després de sopar i de xerrar una estona tots junts, vam anar a dormir. L’endemà s’havia de matinar.

A les 6 ens aixecàvem, i a les 7 començàvem la caminada. Primer el refugi i les granges de Viadós, després el Cinqueta fins a la pleta de Añes Cruces. A partir d’aquí començava la pujada fins el puerto de Chistau, lloc on deixaríem el GR i ens desviaríem en forta pujada cap a la collada negra. Just abans d’arribar a la collada, vaig identificar el lloc on ens vam quedar fa dos anys. Per tant encara ens quedava un bon tros per arribar a la cima. A partir d’aquí ja ens va tocar grimpar i crestejar fins al punt més alt. Els núvols van fer acte de presencia.

A 30 metres del final em va agafar un pajara en tota regla. Vaig quedar fos, però al final vaig fer el que em quedava com vaig poder. Mentre ens fèiem les fotos al cim, i jo em recuperava del baixon prenent tota mena de substancies reconstituyents, uns pocs van anar a fer el Gemelos, al qual s’hi arribava per una cresta una mica aérea.

Després de dinar, descansar i recuperar-nos, vam començar a baixar tranquil•lament, tot desfent el camí. Vam arribar al refugi de Viadós després d’aproximadament 10 hores de ruta. Un cim sense gaire dificultat, però sí molt llarg de fer. Unes dutxes al càmping, i la tornada cap a casa, van concloure la jornada.

Caminada nocturna de Vilabella

2010-07-13T11:39:00.004+02:00

Aquest dissabte una colla de manyacs vam anar a la caminada nocturna de Vilabella, el poble de la Teresona. El bon record que teníem de fa 2 anys ens va animar a fer el recorregut, que aquest any complia la seva 6a. edició. A les 10 de la nit sortíem de les escoles per recórrer els 9 km, per un circuit circular amb un desnivell de poc més de 100 metres. En menys de dues hores ja tornàvem a ser a les escoles per remullar-nos a la piscina, i fer el ressopó amb un entrepà de llonganissa. Després uns quants ens vam quedar al bar del sindicat, per fer un beure acompanyat de fruits secs, i així acabar de matar la nit. Aquest any l’afluència de gent va ser menor, i el tema jalar una mica pobre en comparació a fa dos anys. Efectes de la crisi? Potser.

Copa Catalana a Begur

2010-07-08T16:28:00.003+02:00

Aquest diumenge hi va haver cursa d’orientació de copa Catalana a Begur. Com sempre hi havia una nombrosa representació del club Montsant. La Mariya a D18 va fer podi, i aquest cop va quedar la primera. La Gemma també va quedar primera en D35, i l’Alfred Figueras va quedar segon en H14, al igual que el Sebas però aquet en H21A.

Tant la Teresa com jo la cursa va ser fluixeta, i en el meu cas força desastrosa. Hi ha dies que valdria més no aixecar-se. Però en fi, sempre s’aprèn i mirarem de millorar a la pròxima, que ja serà al setembre.

Gorgs 2010

2010-07-02T19:40:00.004+02:00

Divendres

Aquest fi de setmana vam anar a Gorgs 2010, la trobada de descens de barrancs, canyons i engorjats organitzada conjuntament per la FEEC i la FCE. Es el primer any que hi hem anat, i la veritat es que ens feia molta il•lusió.

Carregats amb el cotxe fins dalt de trastos, enfilem el camí cap a Pont de Suert, epicentre de la trobada. El Ciscu, germà de la Teresa, també ens acompanyava.

Al arribar, passem per la recepció, per confirmar la inscripció i recollir les bosses obsequi, i seguidament ens arribem al càmping on dormirem les dues pròximes nits. Aquí ja ens vam trobar al Txema, qui ens va donar el curs de barrancs de nivell 2 fa un parell d’anys, i que estava coordinant els cursos del cap de setmana.

Muntem les tendes i anem cap el poble a sopar. Allí ens esperaven la Sílvia i tota la tropa, amb els que ja vam quedar l’endemà per anar a fer el barranc de Viu de LLevata. També ens vam trobar al Lluís i la Carme, del Reddis, que estaven en representació de la FEEC.

Dissabte matí

De bon matí ens aixequem, esmorzem, i anem cap el poble per trobar-nos tots. Agafem el camí cap el poble de Viu de Llevata, on deixem els cotxes. Sortim pel camí a mà esquerra i que baixa fins el barranc. Mare de Deu quina gentada!! Només el nostre grup ja érem uns 25. Sort que el barranc només té dos ràpels i es pot fer quasi sense embussos. Salts, tobogans, estrets passadissos, ... i un parell de ràpels al final, conformen aquest bonic barranc, que a més anava perfecte d’aigua.

La nota negativa va ser un company del nostre grup que en un dels tobogans, a priori sense dificultat, es va fracturar la cama. Aquell matí van passar un centenar de persones per aquest tobogan, però aquest noi no va tenir gaire sort. Això ens va permetre veure en directe la intervenció dels GRAE. Primer li van immobilitzar la cama, i després el van portar fins una zona més despejada, on l’helicòpter se’l va emportar. Molt bona feina! Més tard ens vam assabentar que es va trencar tíbia, peroné, i turmell. Des d’aquí desitgem que es recuperi ben aviat.

Acabem el barranc i agafem el camí de tornada, primer en forta pujada fins arribar a la línia elèctrica, i després seguint aquesta fins la carretera, on ja només quedava arribar fins els cotxes, on just al arribar va comença a ploure amb força.

Dissabte tarda

Per la tarda teníem previst fer un curs de progressió amb corda, però l’incident del barranc, ens va fer retrassar i no vam arribar a temps. Així que ho vam aprofitar per anar veure les xerrades i projeccions que estaven programades. La Sílvia i el Marc anaven atrafegats mirant de que tot sortís be. Molt interessant la xerrada dels GRAE i espectacular els barrancs de “isla reunión”.

A la nit hi va haver el sopar de germanor. Amb més de 450 persones inscrites, el pavelló de Pont de Suert feia goig. Premis, guardons i l’espera’t sorteig de material, en que al ciscu li va tocar un frontal, va posar punt i final a la jornada.

Diumenge

Com que no havíem pogut fer el curs el dia anterior, vam intentar acoplar-nos a algun del diumenge al matí. Ja que l’havíem pagat era qüestió d’aprofitar-ho. La cosa ens va sortir bé i al final vam acabar fent un curs d'autorrescat impartit per la gent de la FCE. Vam aprendre a remuntar una corda simplement amb un vuit, un cordino i una cinta, i a bloquejar-nos correctament. Això ens serviria més tard per practicar el tall de corda a nivell de reunió per desblocar a un company, o el tall de corda a nivell del company bloquejat, per tal de desblocar-lo. Realment molt interessant i molt profitós el poder practicar alguns d’aquests coneixements. Quina gràcia tallar-li la corda a la Teresa, je je je.

En fi, un cap de setmana molt profitós. Molt bona organització, molt bona gent, i noves coneixences. Potser vam trobar a faltar fer algun barranc més, però bueno ja els farem en una altra ocasió, que no es mouen de lloc. L’any que bé esperem poder-hi tornar.

De Madrid al cielo

2010-06-17T16:25:00.003+02:00

Aquest cap de setmana vam estar per Madrid. La intenció era visitar la germaneta de la Teresa, la Ingrid, que està instal•lada a la capital de forma temporal, i fer una mica de Turisme. Així que aprofitant que teníem allotjament gratuït, agafem els 4 drapets per subsistir dos dies, i de matinada enfilem el camí d’anada. Amb 5 horetes de cotxe et plantes a Madrid. Nosaltres, però, ens vam desviar una mica per arribar-nos a Toledo a veure que s’hi coïa.

S’ha de dir que tant en el viatge d’anada com la visita per Toledo, no va parar de ploure en cap moment, amb estones de força intensitat. La veritat es que vam acabar fins el collons de tanta aigua, i tot i portar paraigua, quan plou d’aquesta manera sempre t’acabes mullant.
Després de dinar “duelos y quebrantos” i “carcamusas”, agafem el camí de Madrid. Al arribar ens trobem amb l’Ingrid i anem a deixar els trastos a casa seva, moment en que torna a posar-se a ploure. Redéu quin fart d’aigua.

Al vespre ens apropem al centre a veure el princesa Sofia, i després anem al “teatro circo Price” on feien una mena de concert-espectacle de ball. La Teresa i la resta van sortir a la pista sense pensar-ho dos cops, junt a la majoria de gent que va assistir. A les grades però, hi havia gent que no va ballar. A mi com que no m’agrada gaire, em vaig quedar a la barrera fent algunes fotos, i disfrutant de l’espectacle, ja que l’escenificació i el presentador eren bastant conyeros. De totes maneres vaig ballar un parell de lentes, que consti.

Al dia següent vam fer una visita per alguns dels llocs més turístics. El banc d’Espanya, la cibeles, la puerta del sol, el parc de “el retiro”. Més tard vam anar cap al rastro per veure com era allò. El nom ja ho diu tot. Vam dinar de tapeo, drets i llençant les restes al terra (es veu que allà es típic). Això si les tapes molt bones.

Ja sense més temps, vam anar a recollir les coses, a carregar la furgo de trastos i enfilar el camí de tornada, no sense passar per la famosa M-30. Cinc horetes més de cotxe i finalment l’arribada a la dolça llar.

S’ha de dir que a Madrid acostumen a magnificar una mica les coses. Només cal veure el “oso y el madroño”, lo popular que és y lo miquerris d’estàtua que arriba a ser. Però ja se sap que a Madrid “...esto es asi, y punto pelota”.

Copa Catalana a Peguera

2010-06-08T19:03:00.002+02:00

Aquest diumenge hi va haver copa catalana d’orientació a Peguera, dins dels campionats de Catalunya d’ultrallarga distància. En les categories absolutes les distàncies eren majors mentre que la resta de categories es mantenien igual que altres curses.
Vam quedar amb l’Àngela, la Mariya i el Sebas per pujar tots junts. Dues hores i quart de viatge ens van deixar al peu de la Serra d’Ensija, al poble mig abandonat de Peguera. Es curiós ja que fa aproximadament un any, d’aquest mateix lloc, començàvem l’ascensió a la gallina pelada (2300 metres), en una excursió d’un matí amb la colla caminaire del Josep Lluís.

Després de retrobar-nos amb la gent del club, ens vam anar preparant per sortir a l’hora que ens havien assignat. Tot i que en el viatge de pujada va ploure tota l’estona, quan vam arribar a la zona de cursa ens va sortir el sol. El matí va aguantar just fins a la finalització de l’entrega de premis, moment en que va tornar a caure aigua. Perfecte!!!

En les categories 21B vam coincidir en que l’aspecte tècnic no va ser tant exigent com en altres curses. En canvi, sí ho va ser el tema físic, ja que els desnivells eren més importants dels habituals.
La Teresa amb un temps de 50:26, va quedar en la posició 5 de 29, a 5 minuts de la guanyadora. Jo vaig quedar en la posició 9 de 36, amb un temps de 58:49, a 16 minuts del guanyador. De la resta de gent del club destaquem el segon lloc de la Mariya en D18, el tercer lloc de l’Alfred en H14, el tercer lloc de l’Enric en H16, i el segon lloc del Gerard en H21A.
Per nosaltres la propera cita serà el 4 de juliol a Pals. A veure que ens depara.

Torrent de la corba

2010-06-03T16:10:00.004+02:00

Diumenge vam anar a fer el torrent de la Corba. Es troba situat a la població de Bruguera, prop de Ribes de Freser. Quan estàs al poble agafes la pista que surt a mà esquerra fins que arribes a un tom de 180 graus on surt un camí de terra vermella i que te un senyal que indica direcció al Taga. Aquí deixem el cotxe, preparem les coses i seguim el caminet durant 5 minuts fins que ens trobem una fita que ens indica que baixem fins al riu, on l’accés és immediat.

Ens posem tot l’equip i comencem a baixar. En aquest primer tram ens trobem una zona de caos i seguidament uns passadissos amb les parets tots cobertes de molsa. L’entorn es molt humit i ple de vegetació. Arribem a un primer ràpel de 7 metres i que et deix a la base d’un ràpel de 17 metres molt maco i vertical. En tots els ràpels havien instal•lacions per crescuda i per caudal normal. El següent ràpel de 12 metres, passes per un forat de roca. Una mica més de caos i s’acaba el primer tram. Aquí hi ha una pista que travessa el barranc i que es pot agafar a la dreta per tornar al cotxe. Nosaltres continuem i anem al segon tram.

Comencem amb una zona de caos fins que arribem als dos primers ràpels, un de 14 i un de 13 respectivament. Estan seguits i quan els vam acabar ens van atrapar dos nois que havien entrat més tard. Com que anem més lents, els deixem passar i continuem. Fem un ràpel de 8 i seguidament acabem el segon tram. Aquí surt un caminet a mà esquerra pel qual es pot abandonar el barranc. Nosaltres continuem cap al tercer tram.

Aquest tram és el més espectacular. De seguida trobem els tres primers ràpels, que son seguits i que acumulen un desnivell de casi 80 metres. Aquí ens tornem a trobar als dos nois que estaven muntant el ràpel. Ens conviden a baixar amb la seva corda i així no cal treure la nostra, ja que has de desplegar una corda de 60 metres.

El primer, de 27 metres, es caracteritza per l’arc de roca natural que has de passar per sota. Realment molt maco. Et deix en un balcó a punt per rapelar els següents 20 metres, amb la reunió per fora el balcó. I per finalment un ràpel de 28 per acabar la zona més maca del barranc. Ja només ens queden un ràpel de 10 i un de 17 per posar punt i final al descens. Si baixes més aigua, es podria continuar descendint pel quart tram i que et portaria fins a la carretera, això si, s’hauria de fer combinació de cotxes.

Ens traiem els neoprens, i comencem a pujar per un torrent que està equipat, tipus via ferrata. A la meitat surt un caminet a l’esquerra que està marcat amb fites i que s’ha d’estar atent per no passar-te’l. A partir d’aquí es van seguint les fites, molt disperses, en mig d’una pujada infernal (la pròxima vegada el farem integral). Arribem a una pista de terra i l’agafem cap a l’esquerra fins que aquesta ens porta a la pista asfaltada per on hem passat amb el cotxe. La seguim a la dreta i en 5 minuts ens plantem al cotxe.

Descens molt maco del germà petit del Núria, i que mirarem de repetir amb una mica més d’aigua.

Ressenyes:

http://www.descensodebarrancos.com/barrancos/corva/corva.html

http://guiadebarrancos.iespana.es/Pages/Corva.htm

Cap de setmana per la Garrotxa

2010-06-02T21:05:00.005+02:00

Aquest cap de setmana va ser una mica especial. La Teresa va fer 30 anys al mes d’abril, i els seus pares ens van regalar un cap de setmana a Olot, encara que fins ara no el vam poder gaudir. En aquest regal, també hi entrava un vol en globus per la zona de la Garrotxa. Lo més bo del cas es que tot això era una sorpresa per la Teresa. No sabia ni lo del globus, ni on anàvem, ni res de res.

Així que divendres carreguem els trastos i cap amunt. Per mantenir una mica més l’emoció i per despistar, vaig fer ruta per Martorell, Olesa de Montserrat, Manresa, després Vic i finalment Olot. Fins que no vam ser a 20 km d’Olot no va saber que hi anàvem je je je. A l’arribar agafem direcció al poble de Joanetes on ens allotjaríem a la casa rural “el Ferrés”. Sopem i a dormir que l’endemà havíem de matinar.

Dissabte a les 6 del matí, ens aixequem, esmorzem, agafem el cotxe i ens dirigim al punt de trobada, on ens esperaven a les 7. Va ser divertit veure la cara de la Teresa sense saber que anava a fer. A mig camí de Santa Pau, a l’alçada de Can Xel, deixem el cotxe. Hi havia més gent que s’esperava. Allí ens van fer seguir un caminet que portava cap un camp de blat on estaven preparant tot el muntatge. De camí, i amb els comentaris de la gent, la Teresa ja va endevinar que anàvem a volar en globus. Que hi farem.

Allí vam veure tots el preparatius. Com descarregaven i desplegaven els globus. Com els hi tiraven aire fins a deixar-los mig inflats, i quan ja els tenien preparats donaven unes quantes manxades d’aire calent i els aixecaven com si res. En total eren 5 globus amb capacitat d’entre 10 i 12 persones.

Cap allà les 8 arrenquem el vol. Poc a poc anem pujant i el terra cada cop es veu més petit. El pilot ens va comentar que poden fer poques maniobres. Girar el globus mitjançant unes comportes laterals, i pujar i baixar donant aire calent. El desplaçament es fa a través dels corrent d’aire. Per tant es tracta de pujar i baixar, i agafar el corrent que més et convingui. Un altra cosa curiosa es que al anar amb la corrent d’aire, passes a formar part de la corrent i per tant el vent es zero. O sigui que tu ets el vent. Així doncs no vam patir sotragades ni gens de fred, a part de que feia un dia esplèndid i clar. Vam arribar fins als 2300 metres. Contant que Olot està a uns 600 sobre el nivell del mar, vam pujar un 1700 metres.

Les vistes són fantàstiques. A par de tota la zona volcànica d’Olot, es podia veure des del Pedraforca, passant pel Pirineu mig nevat, fins a l’estany de Banyoles, i al fons una mica el mar. Tenies a l’abast tota la zona nord-est de Catalunya, i tot això amb una mica de coca i cava.

Al cap d’1 hora i 20 minuts ens disposem a aterrar. Com ja he dit abans, el control del globus és limitat, i per tant saps d’on surts però no saps on aterres. Així que vam fer cap al poble de Mieres que està a 19 km d’Olot, aterrant just al costat del pavelló municipal, amb una maniobra excel•lent del pilot. Es nota que aquest noi, en Xevi, te manetes. Allí ja ens esperaven les furgos, per recollir i transportar el globus i a nosaltres. Així que ens retornen cap al cotxe, i un cop allí ens porten a fer un esmorzar de campanilles. Pa i tomaca, embotit, llonganissa, fesols, ... Mare de Deu quin final de festa!!

La veritat és que la experiència es molt bonica i recomanable. Fins i tot jo, que em fa respecte volar amb avió, m’ho vaig passar teta.

Més tard, ja acabada la sorpresa, vam agafar les bicis (un que es previsor) i vam anar a fer el tomb a la zona volcànica. La fageda d’en Jordà, el Cruscat, el Santa Margarida ... uns 10 km per aquella zona que van acabar d’arrodonir el dia, en un ambient de relax total. Un tomb per Olot, ja a peu, i després d’haver visitat Castellfollit de la Roca, va tancar la jornada i el retorn a Can Ferrés.

L’endemà voliem anar a fer el barranc del Sant Aniol, que està prop de Sadernes, però els del Consell em van dir que ja no quedaven places. Així que vam anar a fer el torrent de la Corva, però això ja ho explicaré al pròxim post.

Apa doncs, a cardar!!!

Barranc del riu Glorieta

2010-05-25T18:57:00.003+02:00

Aquest dissabte ens esperava el Glorieta. Ja feia unes setmanes que havíem planificat fer-lo amb 3 companys de feina, i hi havia forces ganes. El Josep Lluís, que ja en porta tres de fets, i comença a ser un habitual, el Nico, que ja l’havia fet dues vegades, i el Rafa que s’estrenava.

Quedem a les 9:30 al camp de futbol de Mont-Ral. De totes les opcions que recomanen de combinacions i no combinacions de cotxe, no em vam seguir cap. La idea era, un cop acabat el barranc, tornar a pujar cap a Mont-Ral. Després veure’m si hem fet una animalada.

Així doncs carreguem les motxilles i agafem la pista que va a la dreta i que passa per sota del camp de futbol. Després d’uns minuts, al final de tot d’un tomb a la dreta, agafem un camí pedregós i de baixada, que surt a l’esquerra, paral•lel a la línea elèctrica. Al cap de pocs minuts seguim un caminet a l’esquerra que surt del camí pedregós, i que s’endinsa als arbres. El seguim fins que arribem a un creuament de camins. Aquí agafem el que surt a la dreta i que te una creu groga i blava. Seguim el camí, i al cap de pocs metres, on el riu fa un tomb, trobem l’entrada evident al barranc, a mà esquerra. Hi altres opcions per començar el barranc més avall, però nosaltres el volíem fer integral.

Ens equipem tot fent conya, i comencem a baixar. El primer ràpel és de 17 metres i et deix a la instal•lació del següent ràpel. De totes maneres, els últims 8 metres són una mica complicats. Es recomanable fer el ràpel cap a la dreta i anar a buscar la instal•lació que et permet fer els 8 metres restants sense problema.

El següent ràpel, de 12 metres, passa per sota d’una pedra formant una cova, i que et deix en una marmita força profunda i espectacular, on vam trobar aigua estancada. Aquesta part, després de pluges, ha de ser fantàstica.
A partir d’aquí trobem un tram de caos i ressalts, on veiem el que queda del famós cotxe, amb zones intermitents d’aigua, i fins i tot amb algun salt.
Arribem a la zona de les fonts del Glorieta. Un primer ràpel de 10 i un posterior de 15, et deixen en una marmita on raja aigua per totes les parets.

A partir d’aquí hi ha un tram de caos fins a arribar a un salt de 7 metres que queda a la cornisa de l’esquerra. També hi ha la opció d’anar a la cornisa de la dreta i fer un salt de 10 metres. Continuem amb un salt de 2 metres i arribem al ràpel de 16. Abans de baixar-lo vam parar 10 minuts a menjar alguna cosa.

Un cop descansats baixem pel esmentat ràpel, molt estètic i relliscós. Baixava un bon caudal d’aigua, i molt freda com acostuma a ser en aquest riu. Seguidament un petit sifó, i uns quant metres més i arribem a un forat en forma túnel, on han instal•lat una corda amb nusos per poder baixar i superar els 4 metres de desnivell. Igual que un xiquipark!!!

A partir d’aquí comença un tram llarg de ressalts i ràpels no obligats fins a arribar a un petit ràpel de 6 que et deix a la capçalera d’un ràpel de 17 metres. Aquí vam muntar un passamà per evitar el primer ràpel, i rapelar pel segon, enmig d’una cascada molt exòtica.

Arribem al penúltim ràpel, també de 17 metres i preludi de la part final, el niu de l’Àliga, una zona enfonsada al mig del riu, mig coberta de vegetació, on la humitat i el poc sol que hi toca fa baixar la temperatura. Aquí tenim un ràpel de 8 metres que et deix en una cornisa on hi ha un salt de 7 metres que posa punt i final al descens. Un cop acabat es pot pujar per l’esquerra i anar a buscar un salt de 15 metres. Un noi i una noia que venien darrera nostre, van saltar, i van tocar fons, tot i que poc i sense conseqüències.

Ens fem la foto de grup i ens canviem, mentre van arribant grups darrera nostre. Un cop llestos comencem el camí de tornada. Sortint del niu de l’Àliga, agafem un senderonet que surt a mà esquerra, i que ens deix en una esplanada. Aquí, agafem el segon camí que surt a la dreta, i que queda més o menys en front, ja que el primer és el camí que baixa fins a l’ermita del Remei, a Alcover. Als pocs metres trobem una casa mig derruïda, i ja veiem els senyals de PR (groc i blanc) que puja fins a Mont-Ral. Els primers 5 minuts de pujada forta, però després es torna força suau i gens pesada, i que en 45 minuts ens porta de tornada al camp de futbol. Així doncs, la vam encertar.

Sis hores de moltes fotos, molts vídeos, moltes rialles, molta diversió, i moltes ganes de fer-ne un altre. Esperem que sigui aviat!!

Ressenya
http://www.descensodebarrancos.com/barrancos/glorieta/glorieta.htm

Enllaç al blog del Centre Excursionista Maspujols, on es fa referència a aquesta sortida.
http://cemaspujols.blogspot.com/2010/05/barranc-del-riu-glorieta.html

Excursió a l'Alt Gaià

2010-05-18T19:49:00.004+02:00

El diumenge una colla de Manyacs, ens vam trobar per anar a fer una excursioneta per l’alt Gaià. El punt de trobada era a Pontils, i cap allà 1es 10:30 ens posàvem en marxa.

Hem començat a caminar pel GR-7 fins a trobar-nos amb el riu Gaià. Després de travessar-lo, amb alguna que altra queixa, ens desviem tot seguint el torrent de Riudeboix fins a tornar-nos a topar amb el GR-7. Poc abans d’arribar a Bellprat ens desviem pel GR-172 que porta fins al castell de Queralt. Després de visitar la fortalesa en ruïnes, dinem a l’ermita de Sant Jaume, al peu del castell.

Havent dinat ens dirigim cap a Bellprat, a través del camí de ferradura que l’uneix amb l’enclavament. Un cop al poble, agafem el GR-7 de tornada cap a Pontils, on acabarem la caminada de 22 km i 650 metres de desnivell.

Estrets de la riera del Carme

2010-05-18T19:36:00.004+02:00

Aquest dissabte passat, la Teresa i jo vam anar a fer els estrets de la riera del Carme. És un barranc que tenim relativament a prop, així que hi vam a anar a passar el matí. Arribem fins al poblet de Santa Càndia, prop d’Igualada, el travessem i baixem fins a la riera. La passem i deixem el cotxe en un esplanada. També es pot deixar el cotxe al poble.

Un cop equipats tornem enrere, fins a la riera, i anem a buscar una pista que es troba a mitja pujada, i que es distingeix per una tanca vermella. Passem la tanca i seguim la pista durant uns 10 minuts fins que aquesta fa un gir de quasi 180 graus. Llavors agafem un senderó que surt a mà esquerra, per darrera d’una caseta, i que ressegueix la riera fins al punt en que aquest baixa fins a la llera, lloc on comença l’aventura.
Mentre ens canviem, arriba un grupet de 5 i comencen el descens per davant nostre. Deixem que avancin una mica i comencem a baixar.

Un primer tobogan de 4, 2 salts de 4, i un petit ràpel de 4 metres, donen pas a una sèrie de ressalts i petits tobogans. Baixava més aigua del que es habitual, una mica tèrbola, a causa del fang que porta la riera, i amb algun que altre tronc entravessat. Just abans d’arribar al ràpel de 8, ens trobem un petit salt 4 metres. Un cop baixat el ràpel, arribem a la zona “megasalts”, on a l’estiu es habitual trobar-hi gent.

En aquest punt tenim tres possibilitats. La primera, i més fàcil, és baixar per la mateixa cascada, un ressalt de 5 metres. La segona és arribar fins la cornisa de l’esquerra on hi ha un salt de 9 metres, amb la opció de fer-hi un ràpel, ja que està equipat. I la tercera és arribar a la cornisa de la dreta on hi deu haver uns 11 metres de salt. Vaja, que n’hi ha per tots els gustos. Continuem uns metres mes i arribem a una zona on tenim un salt de 6 metres. També hi ha la opció d’anar a la cornisa de la dreta i fer un salt de 8 metres.

Encara quedaven un parell de tobogans més, però hi havia molta vegetació, així que ho vam deixar aquí. Agafem un caminet que va seguint la riera per la esquerra, fins arribar a la pista per on havíem passat abans. Arribem fins la tanca vermella i tornem cap el cotxe.

A la Teresa li va agradar força. Així doncs, l’apuntem a la llista de favorits.

Ressenya
http://www.barranquismo.net/paginas/barrancos/gorgues_riera_de_carme.htm

Torrent d'Almadrà

2010-05-11T18:22:00.007+02:00

L’estiu passat havíem de fer el Sa fosca (veure post). Al mes de juliol, que es quan ho vam intentar, òbviament estava completament sec. Així que vam acordar que el maig de l’any que be tornaríem a Mallorca per fer-lo.

El cap de setmana escollit va ser aquest, però les pluges de principi de setmana a l’illa, van deixar els barrancs plens d’aigua, alguns impracticables, i la majoria amb un cabdal massa fort pel nostre nivell. Així que em vaig posar en contacte amb la nostra amiga Sílvia a veure que li semblava. Ella em va passar el contacte del Damon, resident a l’illa, que ens va recomanar fer entre d’altres, el torrent d’Almadrà. Des d’aquí un sincer agraïment a tots dos pel interès i la informació que ens van donar.

Dissabte ens vam aixecar d’hora. El dia anterior havíem arribat a Palma en un vol des de Reus, i vora les 12 de la nit fèiem cap al santuari de Lluc, on ens allotjaríem durant els dos dies. Després d’esmorzar, agafem els cotxes i ens dirigim cap a la presa de Cúber. Allí descarreguem trastos, i li diem als companys que no fan el barranc, que ens vinguin a buscar cap a les 4 de la tarda al clot d’Almadrà, a l’aparcament del refugi dels Tossals verds. Agafem la pista asfaltada, i abans de travessar la presa ens desviem cap a l’esquerra per anar a buscar el començament del descens. Ens posem els neoprens i comencem a baixar.

Un torrent que normalment acostuma a anar sec, portava força aigua, però en cap moment es van veure moviments perillosos. Una primera part de ràpels d’entre 5 i 8 metres, amb uns quant trams de caos, i algun racó d’una magnifica bellesa visual, ja van fer entreveure que passaríem un gran matí. A la capçalera d’una de les cascades em va caure la càmera a l’aigua. La vam buscar sense sort. Se n’havia anat cascada avall. El J.M. Batet, amb les indicacions del Joan Roig, i amb l’atenta mirada del Lluís, va fer varies capbussades al peu de la cascada, i al final, en un cop de sort, la va recuperar. Una càmera que te la venen a prova de cops i submergible, va passar la prova amb un excel•lent, ja que continuava funcionant perfectament. Una bona compra, se’ns dubte.

Ja en el segon tram, s’acostava el plat fort. El salt de Sa figuereta, de 15 metres, amb una bassa a la recepció realment espectacular donava pas al salt de Sa cova. Una cascada de 20 metres on a baix es fa una cova i que permet quedar-te darrera del salt d’aigua. Realment emocionant baixar fent el ràpel amb l’aigua tronant al teu costat.

Després d’això quedaven un parell de ràpels més fins arribar a la font del pi, on s’acaba el descens, i tres quarts d’hora més de camí de baixada fins el clot d’Almadrà, on ens esperaven amb els cotxes.

Un descens de 5 hores molt maco i que recordarem. Esperem que el pròxim cop puguem fer el Sa fosca. Potser amb l’excusa d’anar-lo a fer, acabem fent tota la resta. Mai se sap.

Informació sobre el barranc

http://213.97.154.118/mallorcaverde/Torrente-almendra.htm

Canal Aragó-Catalunya

2010-05-05T23:26:00.003+02:00

Aquest cap de setmana vam fer el canal d’Aragó-Catalunya en btt. De bon matí carreguem el cotxe i cap a Montblanc on ens trobem amb els Batet (pare i fill), el JM Cassanyes, son cunyat el Rafel, i la Bel. Tots junts pugem cap a Lleida i allí ens vam dividir. Mentre els Batet i jo baixàvem cap a la Granja d’Escarp, lloc on s’acaba el canal, i on deixaríem la furgo i el cotxe, els demés s’encaminaven cap a Graus, prop del començament del canal. Al final, després d’unes quantes combinacions, ens trobem tots a la sortida del “Congosto de Olvena” on comença el canal.

A les 11:45 ens posem en marxa, després de preparar les bicis. Durant els primers kilòmetres, el canal s’amaga i es descobreix amb certa freqüència, el que obliga a passar-lo per damunt, amb les conseqüents pujades i baixades. L’aigua del canal baixa d’un color verd totalment opac, i amb un cabal força considerable. Els voltants son plens de camps de cultiu, verds en aquesta època, amb zones intermitents de bosc, un paisatge que ens acompanyaria durant els dos dies.

A l’altura de “Almunia de San Juan”, al kilòmetre 22, vam parar per dinar, i reposar forces. Encara ens quedaven uns 40 kilòmetres per acabar l’etapa del dia, així que després de fer un cafetó ens hi vam posar de nou. El temps ens va respectar durant tot el dia. Veiem núvols per tots costats, però el sol ens va acompanyar durant la major part del temps. A la llunyania es veien les cortines d’aigua, i es que a la zona de la plana i la franja es veu tot.

Al pas de “Tamarite de Litera” vam baixar al poble per fer un descans i prendre un refresc.

Finalment arribem a la frontera amb Catalunya. Aquí deixem el canal i baixem a Alfarràs on passarem la nit. Al vespre un bon sopar mentre veiem guanyar al Barça, i cap a dormir que fa falta, ja que el primer dia sempre acostuma a ser el més pesat.

L’endemà, després d’un bon esmorzar, reprenem la marxa. La ruta d’avui era més costa avall i no es va fer tant pesada. Després de 30 kilòmetres arribem a Raïmat, on vam dinar. Abans però vam visitar una mica el poble, força bonic per cert. Després d’entaular-nos, reprenem la marxa. Les baixades ja es començaven a fer habituals, i el pas prop de Fraga, indicava que el final s’apropava.

Finalment vam arribar a destí. El canal deixava l’aigua al Segre, i uns quant metres més avall, el Cinca, el riu que ens havia vist sortir el dia anterior, desembocava també al Segre. El cel que havia esta més ennuvolat que el dia anterior, va començar a deixar anar gotes. Vam córrer cap a la Granja d’Escarp a trobar els cotxes i guardar trastos, abans de que la pluja anés a més.

Quan vam acabar, no semblava pas que el dia anterior haguéssim començat la ruta, i es que en aquest tipus de sortides, sembla que faci varis dies que pedales. Això vol dir que vam desconnectar. Una altra aventura per explicar.

Tracks

Etapa 1 http://www.cicloide.com/rutas.asp?r=3261

Etapa 2 http://www.cicloide.com/rutas.asp?r=3262

Treko de Poblet

2010-04-28T19:48:00.001+02:00

Diumenge tocava treko, i com cada any, no podíem faltar a la cita. Com sempre una colla de manyacs vam participar en l’esdeveniment, on també hi havia força gent del Montsant. Però la presencia més esperada va ser la del petit Ivan, acompanyat de mon germà, la Nieves i de ma mare. Amb una motxilla porta nadons, obsequi del tiet, van participar al circuit verd, en la modalitat de família. De fet ens vam creuar amb ells a mitja cursa. A la meta, el petitó va arribar totalment adormit, asclat de tanta emoció en la seva primera treko.

Nosaltres vam quedar tercers a la cursa blava, en la modalitat amics, amb un temps de 1:42:48. La cursa, que aquest any va començar a Vimbodí, amb 12 km de distància, i marcada per la calor, ens va permetre fer podi per segon any consecutiu. L’Àngela va quedar primera a la categoria blava-individual-femení. En la categoria blau-familia, els dos primers llocs també van ser per Montsantins, i en la vermella per equips, el Marcel es va fer amb la primera posició. També destacar el 4t lloc en la categoria groc-amics, de l’Albert i l’Edu, que era la primera vegada que hi participava (ja n’hem enredat un altre).

Al final, foto de família, molt d’ambient i temps esplèndid. La següent a Santes Creus, a l’octubre. Segur que hi serem.

Visita a la capital

2010-04-28T19:42:00.002+02:00

Aquest dissabte va tocar btt. Ja fa un temps que em ballava pel cap arribar a Tarragona des de Vilallonga. La idea era anar a buscar el riu Francolí, i seguir-lo fins a la desembocadura. Així que agafem la bici, i aprofitant el dia esplèndid que feia, comencem a pedalar cap al riu. Per fer-hi cap has de travessar un petit tros d’empetrol i de seguida arribes a la llera. A partir d’aquí només es seguir el camí que el va vorejant. A mida que t’acostes a la ciutat vas trobant ciclistes. El camí segueix fins arribar a Tarragona, passant pel parc, i més tard fins a la desembocadura, al costat del port, on està ple de remeros entrenant-se.

Al parc, vam aprofitar per parar i menjar una mica, per, després d’una estona, desfer el camí per on havíem vingut. 31 km., 200 metres de desnivell, i 2 hores de pedalar, va ser el balanç de la sortida. La nota negativa és que vaig punxar. Sort que va ser al arribar a casa.

3a. cursa de copa Tarragona

2010-04-21T17:21:00.003+02:00

El diumenge tocava copa Tarragona. Aquesta vegada l’escenari era a la Torre d’en Dolça, a Vila-seca, lloc que teníem molt a prop, i que desconeixíem per complert. Al ser un parc, es tractava d’un tipus de cursa ràpida, amb camps oberts i poc sotabosc.
Després de saludar a tota la gent del club vam començar la cursa, la qual ens va anar força be. Els entrenaments es noten i vam anar trobant les fites amb certa rapidesa. Llàstima d’un petit malentès que ens va fer perdre la primera plaça. Així doncs un segon lloc que ens fa recuperar la segona plaça a la classificació general. La següent no es fins l’Agost. Fins llavors, alguna de copa catalana caurà.

Gorgues del Mas dels Frares

2010-04-21T16:42:00.010+02:00

Aquest dissabte vam anar a fer les gorgues del mas dels frares. Se’ns van afegir el Siscu, germà de la Teresa, i el Josep Lluís que volia saber com era això de fer un barranc amb aigua.
Cap allà les 11:00, i desprès d’equipar-nos, ens disposàvem a entrar al barranc. Davant nostre van entrar dos nois, una mica granadets, de manera que ja no érem els únics sonats del dia. Se sentien cridar més avall, suposem de lo freda que estava l’aigua.

Vam començar per l’afluent dret, amb un petit tobogan i que et deixa a la capçalera del primer ràpel, de 16 metres, i el mes vertical dels descens, on al final l’aigua et cau al damunt. Un cop baixat, i amb l’atenta mirada d’algun excursionista, deixem el barranc per anar a buscar l’afluent esquerra. En 5 minuts ens plantem al inici, i reprenem el descens.

Primer un petit ràpel de 4 metres i seguidament un de 12, formen la part mes tancada, i força espectacular del barranc. Un cop passat aquest tros, ens trobem un petit salt de 4 metres, on ens vam esplaiar una mica. Tot seguit un ràpel de 8 metres al final del qual, ens anem a trobar l’afluent dret, moment en que s’ajunten els dos afluents.

Un bonic ràpel de 6 metres, dona pas a una estètica cascada de 15 metres on ens vam fer la foto de grup. Un ràpel de 12 metres i un salt-tobogan de 6, van concloure el primer descens amb aigua de la temporada.
Al final els novatos molt contents, i els no tant novatos satisfets per l’experiència.
A veure si en podem fer algun altre abans d’anar a Mallorca.

Enllaço les ressenyes que es troben a la pàgina de "cañones y barrancos"
http://www.barranquismo.net/paginas/barrancos/gorgues_del_mas_dels_frares%28izq%29.htm
http://www.barranquismo.net/paginas/barrancos/gorgues_del_mas_dels_frares%28der%29.htm

Enllaç al blog del Centre Excursionista Maspujols, on es fa referència a aquesta sortida.
http://cemaspujols.blogspot.com/2010/05/gorges-del-mas-dels-frares.html